2×1: Allò que l'esquerra no reconeixerà sobre el salari mínim

Una de les propostes estrella del document que Podem  va presentar al PSOE el 15 de febrer és una substancial pujada del salari mínim a Espanya. És una bona idea?

Entre les obsessions més habituals de l'esquerra, hi ha sens dubte pujar el salari mínim. A 700, a 800, a mil euros al mes… Les promeses electorals se succeeixen, tant que sembla, de vegades, una rifa. Qui en dóna més?

El que no ens diran mai des de l'esquerra és que tota decisió econòmica té un deure i un haver-hi, una cara bonica i unes conseqüències no tan boniques. Del segon s'oblidaran. Sempre.

Per entendre el problema cal saber que el salari és un preu. És el preu que l'empresari paga per utilitzar la força de treball d'una persona. Als mercats, els preus es formen "per la cruïlla de l'oferta i la demanda". Si n'hi ha molts que ofereixen el seu producte (en aquest cas, el seu treball personal) i pocs que ho demanen, el preu baixa, perquè hi ha molt on escollir, mentre que si passa el contrari el preu puja. Això és tot. Els economistes de mercat diuen que el mecanisme funciona, i que el que cal fer és deixar-ho en pau i no interferir-hi. Els preus pugen o baixen fins a assolir un equilibri on tots els productes oferts són finalment adquirits al preu d'equilibri. Teòricament, per tant, no hi hauria d'haver atur. No n'hi pot haver en un mercat ideal.

Per què hi ha atur, doncs, al món real?

diguem que un petit nivell de desocupació de recursos és inevitable. Els economistes de la dreta reconeixeran que hi ha una petita quantitat de desocupació que s'explica per les incorporacions de nous treballadors que necessiten un petit temps per a la seva inserció, per l'adaptació necessària a canvis tecnològics, per la rotació entre unes activitats i altres, per reemplaçaments generacionals, per canvis familiars que exigeixen canvis de domicili i treball… però tots aquests factors poden generar un 2% o un 3% de desocupació. No gaire més.

Però, per què hi ha molt més atur que això?

Si preguntem això els economistes dretans entren a sac. Diuen que si hi ha tanta atur pot ser que sigui perquè ens entestem a no fer cas al mercat. El mercat operant pel seu compte arribaria a acords raonables. Però és clar, no el deixem. Ens ofusquem imposant-li allò que és digne i allò que no, establint els horaris màxims que cal complir, els salaris que cal pagar, els límits d'això i allò altre…

I aleshores arriba el problema. El problema s'anomena rigidesa, i es paga amb taxes de desocupació elevades. I ho paguen els de baix.

L'àvia necessita un assistent per hores perquè viu sola i hi ha coses que ja no pot fer per si mateixa. Té una pensió acceptable de 1.000 euros al mes, i pot contractar algú que l?ajudi unes hores a dia a canvi de 400 euros mensuals (més 50 de cotització). L'àvia fa comptes, i veu que després d'aquests pagaments li quedaran 550 euros al mes per a les despeses. S'ho pot permetre. Així que decideix contractar algú. Però llavors topa amb la llei. L'Estat, perquè ell s'ho val, decideix per exemple, que aquestes hores treballades no valen menys de 550 euros (més 75 de cotització). Aleshores l'àvia es veurà obligada a fer comptes una altra vegada per comprovar que després de pagar aquest sou li quedarien lliures 375 euros al mes. Amb això no podria viure.

Així que l'àvia en té dos OPCIONS:

1. Renunciar a contractar ningú i apanyar-les com pugui. Si ho fa, tindrem un aturat més del compte, un aturat que no existiria si el pare Estat no s'entesta a arreglar-nos els nostres propis problemes.
2. Infringir la llei, arriscar-se, i pagar a algú els 400 euros mensuals sota corda. Així, l'àvia s'estalvia, a més, 50 euros mensuals. Si ho fa tindrem una feina submergida més. I una àvia més rica. I un treballador sense cobertura. I un Estat que no recaptarà cotitzacions, ni IRPF.

A Noruega la primera solució guanyaria per golejada. A Espanya, la segona opció té moltes possibilitats de tirar endavant. En tots dos casos, per al conjunt de la societat, tindrem més atur, o més economia submergida, o ambdues coses alhora. Pretenent dignificar el treballador, el que aconsegueix la mesura del govern és enviar els treballadors a l'atur oa la desprotecció social. Es perjudica els que es creu defensar, perquè als treballadors que guanyen 2.500 euros mensuals tot això no els afecta. Afecta els de baix.

Pel camí es produeix un altre efecte segons els economistes defensors del mercat: en establir o pujar un salari mínim, hi ha menys consum (demanda) al conjunt de la societat. L'àvia estalviarà part de la pensió, i aquesta part no tornarà al cicle econòmic fins molt de temps després. Mentrestant, aquests diners estaran desocupats. Com desocupada queda la part de la societat menys qualificada, aquella els salaris d'equilibri de la qual quedin per sota del salari mínim establert des de dalt.

Després de la imposició del salari mínim, la societat en conjunt empobreix. Cau a taxes de desocupació, economia submergida i explotació laboral més grans. Els comptes públics se'n ressenten: hi haurà menys ingressos i no podran fer front a les necessitats de subsidis creixents. Un nou i demolidor cercle viciós s'haurà apoderat de l'economia del país.

El ministre d'economia de Podem tindrà llavors un problema seriós. Però ens dirà que la culpa és de la Troica. Probablement.

@josesalver