Ciutadans davant del precipici

A Ciutadans comencen el 2016 molt desorientats. No fa ni un any el partit va aparèixer a les enquestes com per art de màgia, transmetent un missatge que il·lusionava molts. Es va expandir ràpidament per tot Espanya. Al llarg de la primavera i l'estiu va anar traient a la llum nombroses propostes en matèria de regeneració política, reformes econòmiques i millores socials. El seu líder era el més valorat amb diferència. Ni Mariano, ni Pedro, ni Pablo, ni Alberto: Albert. Ciutadans es va situar al centre del tauler, com a gran alternativa davant dels vells partits, detestats per molts espanyols. Tenia una posició definida i sòlida. Partit nou que lluita contra la corrupció, propugna reformes i promou la regeneració democràtica. A més, defensava objectius realitzables, i això agradava a molts que desitjaven alguna cosa nova però desconfiaven de Podem.

Metroscòpia, novembre del 2015.

El partit va arribar a finals de novembre, a un mes de les eleccions, amb possibilitats reals de guanyar-les. O això semblava. Què va passar perquè el resultat final fos tan diferent de l'esperat?

Tot i que tot s'ha destapat el desembre del 2015, les causes profundes vénen de darrere:

En les eleccions municipals i autonòmiques de maig ja hi va haver un seriós avís, però no ho va saber veure. Els electors li van donar l'esquena les últimes setmanes de campanya electoral per dos motius:

1. Perquè reclutar de pressa, sense ordre, ni concert, ni criteri, a gent que venia del passat, sobretot del PP i el PSOE, precisament dels partits que els seus votants volien superar. I no eren gent qualsevol. En molts casos es tractava precisament dels pitjors, els rebotats, els que buscaven mantenir una butaca i garantir-se així la seva tradicional quota de poder. Maldestre infinit, la d'aquesta decisió.
2. Perquè Ciutadans no va ser clar a l'hora de dir què faria amb els vots l'endemà de les eleccions. Va permetre així que la campanya electoral se centressin finalment en aquest assumpte, no en les propostes concretes de cadascú. Al final, el votant, ple de dubtes, va preferir el mal conegut.

El resultat d?aquelles eleccions va ser mediocre, però el partit no ho va reconèixer així. De portes per a fora va proclamar un suposat èxit, fent una interpretació interessada i esbiaixada de les dades. De portes cap endins no hi va haver ni tan sols una reflexió superficial sobre el que ha passat, que arribés a tota l'organització, un debat sobre per què la meitat dels electors potencials que el partit tenia a primers de maig, van decidir no votar-lo a finals del mateix mes. L'estructura del partit, jerarquitzada, a base de bombolles locals aïllades, i sense mecanismes de participació directa dels afiliats a la presa de decisions, ho va impedir. Un partit que es diu del segle XXI, sense mecanismes digitals directes de participació ni debat.  Res a veure amb Podem, l?altre partit nou. Ciutadans, un partit que es diu del segle XXI, elaborant candidatures municipals en què es col·loca centenars de representants dels vells poders locals. Un partit que va ignorar molts milers de militants i simpatitzants il·lusionats, precisament a aquells que, sense motxilles a sobre, haurien d'haver estat els protagonistes de les candidatures.

Com a rematada, Ciutadans va fer la sensació, amb els acords postelectorals, de donar suport a cada lloc al pitjor, el més corrupte, el més vell.

Tot i això, va arribar l'estiu, i l'actitud del partit a Catalunya, unida al prestigi d'Albert Rivera, van aconseguir salvar els mobles.  Les ficades de pota es van oblidar de moment, i les expectatives per a les generals es van recuperar. Però mentrestant, Podem va anar recuperant la iniciativa. Pau i els seus van aconseguir, primer a les xarxes socials, entre els seus fidels; però després arribant a tota la societat, que s'encasellara Ciutadans com un germà bessó del PP. No van servir de res les propostes, en alguns casos molt avançades en temes socials, que va anar fent Ciutadans. Les millors van passar desapercebudes. Unes altres van ser interpretades torticerament, i ningú des del partit les va defensar amb convicció. La resposta davant les crítiques era temorosa, com avergonyida. Encara més greu va ser que les propostes de regeneració política es quedaran a mig camí, sense la contundència necessària per resultar convincents. Pel que fa a les idees econòmiques, molt lloades per sectors d'experts, van xocar amb la realitat del país, acostumat a un discurs paternalista molt diferent, i es van enfangar de nou a les xarxes socials, on Podem regnava. Només van servir finalment per facilitar l'encasellament com un partit clarament de dretes. L'Executiva Nacional del partit, mentrestant, mirava despistada al sostre i feia numerets i càbales sobre el futur amb les enquestes a la mà.

Sense capacitat de reacció, abstret pel triomf a Catalunya, es va deixar que la deriva continués, confiant tot a l'estrebada del líder.  No es va posar èmfasi sistemàticament en els temes forts (corrupció, reformes estructurals, renovació democràtica profunda) i el missatge es va diluir, confós entre el del PSOE i el del PP. Va quedar clar finalment per als electors indecisos, que aquest partit era una part de la casta i no una alternativa davant d'ella. Just en aquell moment va arribar per a Albert Rivera el famós debat a quatre de la meitat de la campanya electoral. Va aparèixer en ell com un més dels de la corbata i el vestit: els del sistema. No només les formes, sinó sobretot els continguts: suaus, moderats, gens trencadors, el van fer flaquejar. Ningú no li va advertir, potser, que la il·lusió no es manté a través d'un eslògan, sinó que es transmet amb educació però amb contundència oposant-se a qui se l'han pres a un país. En cas contrari, la il·lusió es perd.

Després de les eleccions del 20-D Ciutadans ha quedat aïllat, desemparat i irrellevant, sense pes territorial ni poder al Congrés dels Diputats. Les seves fortaleses no van ser explotades al seu moment, mentre que les debilitats han quedat a la vista de tots. Encara conserva una (petita) oportunitat: recuperar un discurs propi, rotund i desmarcat dels altres. En l'àmbit polític, social i econòmic. Ja no té res a perdre, ja que ho ha perdut gairebé tot. Encara hi ha alguna cosa que pot guanyar: un electorat compromès, que mai no arribarà a ser tan nombrós com podria haver estat el 2015, però que podria ser encara significatiu. Per això, no li queda més opció que ser molt més incisiu i radical en les mesures de regeneració política que proposi, és clar en els assumptes socials, sense por de les interpretacions malintencionades que sempre es faran de les seves propostes, i valent en els econòmics, encara que una part de la societat no entengui els seus arguments, massa liberals per al gust hispà.

O Ciutadans abandona el vestit de camuflatge en què s'ha embolicat, i fa un pas endavant per diferenciar-se i remoure consciències mitjançant un impuls ètic (com ha fet Podem, però amb el seu propi estil),  o morirà, com li va passar abans a projectes com UPyD o el CDS.

Les eleccions generals no van ser la primera oportunitat per a Ciutadans. Han estat la segona, després de la decisiva ensopegada de les municipals. I en política gairebé mai no es concedeixen terceres oportunitats als nouvinguts. Sobretot no es concedeixen als que no se n'assabenten, o s'entesten a no voler assabentar-se, de què va la festa.

@josesalver