Contra la polarització

Abans teníem bipartidisme, però ara ens empenyen cada dia cap a la polarització política entre el PP i Podem. Llegint la premsa o navegant pels fòrums, sovint sembla que la política espanyola és cosa de dos: dels bons i els dolents; el yin i el yang; els blaus i els morats (oa la inversa).

Els diaris, les televisions, els comentaris, les xarxes socials, els escàndols... tot ens porta inevitablement a la polarització. S'atiza el foc des d'un extrem i es respon des del contrari bufant. Sembla que a les dues parts els convé fer-ho així. Els diaris de la dreta ataquen una vegada i una altra Podem, l'adopten com a enemic principal, destapen escàndols o se'ls inventen si cal, amb l'únic afany d'assenyalar amb el dit els podemetes, que són, segons sembla, el dimoni mateix. Per la seva banda, els d'Esglésies segueixen amb el discurs de defensa “de la gent”, etiquetant tàcitament tots els que no estan del seu costat com a part de la casta. Blaus i morats acaben lliurant així l'única guerra que els interessa, acceptant-se mútuament com a enemics, i pretenent que tots participem de la seva lluita.

Però hem de fer això? Hem d'escollir? Què hi ha de l'esquema de quatre partits que va sortir del 20-D? Com encaixa aquest esquema multipolar a la disputa PPodemos?

No encaixa. A Podem allò que li va és la guerra contra l'enemic del poble, i aquesta contesa necessita un adversari únic. Aquest adversari té nom i es diu Partit Popular. Altres possibles actors (PSOE, Ciutadans) són un obstacle al camp de batalla: distreuen. Els tercers partits no són bons per a Podem, perquè aporten punts de vista que no entren en el joc de “o nosaltres o la casta”. L'estratègia de Podem continua sent l'hegemonia, i passa llavors per restar-los protagonisme, desactivar-los o menysprear-los de la mateixa manera que ha fet (amb èxit) amb Esquerra Unida. El missatge és clar: aquí no hi ha més lluita que la de Podem davant del poder establert. I en aquesta dialèctica adolescent contra el pare-PP ens volen embarcar a tots. El seu problema és que potser no tots ens hem tornat adolescents de sobte.

Per a Podem el poder té noms i cognoms, cabells blancs i talonari de xecs. És com un pare malvat contra el qual cal lluitar. I per això arriben ells, per derrotar-ho amb l'espasa justiciera a la mà. Els altres, els tercers, els mel·liflus, hauran d'optar finalment per un bàndol o un altre: “Qui no està amb mi està contra mi”, deia Iglesias, perdó, Jesucrist.

Per Podem només hi ha una manera d'aconseguir que els tous del mig, sobretot els que es fan dir socialistes, obrin els ulls i acabin recolzant els salvadors: han de ser superats àmpliament a les urnes. Només aleshores els socialistes es rendiran.

Per al PP només hi ha una manera d'aconseguir que els tous del mig, sobretot els robatoris de Ciutadans, acabin tornant a la cleda: que la por a Podem torni els vots al PP, i lamini a Rivera. Només aleshores els taronges es rendiran.

Aquesta estratègia pot arribar a donar fruits a Podem, però, pel camí, a qui proporcionarà rèdits segurs és al Partit Popular.  I és que només gràcies a la irrupció de Podem es pot entendre que el partit més odiat d'Espanya, el Partit Popular, segueixi sent també el més votat. Al PP li ha vingut Déu a veure amb l?arribada de Podem, Confluències i altres. Si no fos per tot això, assetjats per casos de corrupció constants, els populars farien molts mesos que ocupaven ja els bancs de l'oposició. Només la resistència davant de l'enemic morat, la polarització mental en què s'ha atrinxerat l'electorat del PP,  ha permès conservar la major part dels vots. El PP viu de la por a Podem de la mateixa manera que Podem viu de l'odi al Partit Popular. A la llarga, la por resulta ser una força més poderosa que l'odi, però aquesta és una altra història. A la curta, tots dos en surten beneficiats.

Pel camí queden Espanya i els espanyols, o almenys la majoria, que en aquesta guerra ni pinten res ni voldrien saber res. En aquesta representació d'odis i pors, amb fanàtics llançats a sac a les xarxes socials per vituperar l'enemic, on queda el sentiment dels qui no combreguen ni amb la nova religió ni amb el vell govern?

La majoria d'espanyols no són del costat ni dels uns ni dels altres. Es col·loquen als punts centrals d'espectre polític, ni molt a la dreta ni a l'esquerra. Volen un país millor, canviar allò que està malament, remoure el que faci falta, però sense revolucions ni messies. Els espanyols, majoritàriament, no volen ni aquest PP ni aquest Podem al govern.  I si és així, per què s'hauran de resignar a tenir-los? L'única majoria absoluta de què pot presumir la nostra democràcia és la que comparteixen PP i Podem: tant l'un com l'altre susciten el rebuig de més del 50% de la població, ia canvi només tenen el suport dels vint-i-tants. I amb això ens volen governar tothom.

Gran part de la premsa i els mitjans, lliurats a la polarització, és a dir, a l'acusació i fins i tot a la mentida, beneficia aquests dos partits. Gairebé cada dia es llancen acusacions contra Podem que després els podemetes rebutgen a les xarxes socials, de les quals són dominadors absoluts. Aleshores s'entaulen batalles dialèctiques amb què, deliberadament o no, alimenten el PP. Els dretsistes, dominants en molts mitjans de comunicació, alimenten per la seva banda Podem donant-li portades contra les quals lluitar, i protagonisme del qual aprofitar-se.

D'aquesta manera, els que criden més estan passant a dominar el debat. D'aquí a un mes, els interessos electorals del PPodem intentaran portar-nos encara més al seu terreny.  “O jo o el caos. -dirà Mariano-“. “O jo o el sistema. -contestarà Pau-”.

Si aconsegueixen arrossegar la societat, després del 26-J ens dominarà un parlament on les dues principals forces polítiques no només no seran capaces de pactar, ni de cedir, ni de veure més enllà de si mateixos, sinó que ni tan sols es podran creuar per els passadissos sense llançar-se titulars de premsa i tuits a la cara. Bonic espectacle ens espera si no reaccionem.

Davant d'un debat tan mesquí, la societat civil ha d'aixecar la veu amb contundència, de l'única manera inapel·lable: amb els vots. Ha de dir que, més enllà d'il·luminats i d'esfinxs, allò que vol són gestors bons i honrats que li permetin avançar una mica més cada dia, amb realisme i esperit constructiu. Aquesta gran part de la societat civil que encara no ha perdut el judici, ha d'anar a votar serenament per tornar a la marginalitat els qui se situen als extrems, als que es neguen a intentar pactar i als que només volen pactar si manen ells.

En una societat on la majoria de les persones (Gent amb majúscules, la gent de veritat) se situa entre el 4 i el 6 de l'escala dreta-esquerra, pretenen governar-nos els qui tenen el seu suport social més gran fora d'aquí, al 3 i el 7 de l'escala. Partits la militància dels quals, per si no n'hi hagués prou, s'assenta encara més lluny: en el 2 i el 8 (respectivament).

Esquema simple dEspanya. Maig del 2016.

Aneu a fer gàrgares, senyors polaritzadors. Podran copar els mitjans, les xarxes, els comentaris, els crits, però no sou més nombrosos que nosaltres: són menys. Només ens guanyaran si ens refugiem, cansats, a l'abstenció. Hem de vèncer el desànim, hem de deixar de banda la nàusea que ens provoquen les seves disputes. Hem d'anar a votar per un país millor on tots hi càpiguem, i no només els d'un bàndol. No cal abandonar el centre del tauler. Si després, a la vista dels resultats, volen vostès acostar-s'hi, senyors PPodemitas, seran benvinguts. Però si algun dels dos prefereix seguir amb la seva guerra, quedin-s'hi: és una guerra dolenta per al país, i no hi participarem.

Un vell comunista ho va dir clar fa trenta-cinc anys: “Aquí hi cabem tots o no hi cap ni Déu”. Ell cantava pensant en els militars de la transició (era una altra època). Ara cal ampliar el discurs: ara, on la cançó diu “pàtria”, també cal posar la paraula “gent”. Ja n'hi ha prou de parlar en nom seu. Gent som tots.