El 23F per als que no ho recorden

Avui, 23 de febrer de 2021, viuen gairebé tants espanyols que havia nascut el dia del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 com a espanyols que no. Si a aquests més de vint milions de persones sumem els que eren tan petits que no tenen records conscients, i els que són tan ancians que ja ho han oblidat tot, és gairebé segur que, ara com ara, la majoria dels espanyols no són conscients de haver viscut el cop. Per a ells, perquè se'n facin una idea, deixem unes poques imatges i un breu comentari.

1. L'ambient

El dictador Franco havia mort feia només sis anys, però a la ment de tots encara era molt viu. La societat vivia convulsa, enmig d'una crisi econòmica profunda (la crisi del petroli) que deixava un brou de cultiu de malestar social, i una transició política massa recent, que no s'havia consolidat prou perquè ningú no oblidés el passat d'un país dividit en dos bàndols. En aquest context, ETA matava un dia sí, un altre no, i al tercer una altra vegada, en una mena de normalitat diària que ara, amb el pas dels anys, resulta difícil d'explicar. Els que encara se sentien vencedors de la Guerra Civil, que es comptaven per milions, experimentaven una ràbia profunda cap al govern centrista d'Adolfo Suárez, que consideraven feble i entregat a l'adversari. Reclamaven “mà dura”.

2. L'exaltat

Els hereuers més exaltats de la mentalitat franquista creien que calia acabar amb l'extrema debilitat del govern i acabar amb ell (el president Suárez, que va dirigir el país en els anys de la transició a la democràcia, havia dimitit, sotmès a enormes pressions, i se celebrava al Congrés la sessió d´investidura d´un substitut de transició sense carisma ni capacitat de lideratge). El Tinent Coronel Tejero, franquista dels de sempre, era un comandament de segona fila, però molt significat per la seva bel·ligerància política. Es tractava del peó perfecte per assumir el risc d'executar materialment el cop. Rígid, de fortes conviccions i sense cap indici de dubtes, va entrar al Parlament convençut que calia restaurar l'ordre i que només una mà dura militar podria evitar el desastre en què creia que el país estava sumit.

3. El traïdor

el general Gutiérrez Mellado era, per als colpistes, un traïdor. Militar de carrera, bregat a la guerra dins del bàndol franquista, però després, ministre des del 1976 i Vicepresident del govern amb Suárez, mai no li van perdonar que substituís l'uniforme pel vestit i emprengués una reforma de l'estructura militar. Va ser sacsejat pels assaltants al Congrés, mentre Suárez acudia en defensa seva, enmig del soroll dels trets. Aquelles imatges encara estremeixen tots els que les recorden. No eren bromes. Hi havia bales de debò.

4. L'oportunista

el general Armada és el tercer militar clau en aquesta història. Situat a la cúpula de l'estructura militar, amic personal i íntim del rei Joan Carles, creia que les coses anaven malament, i que ell, personalment, aportaria la solució. Al cap el cop acabaria amb ell mateix com a president del govern. Un president que “encapçalaria” la situació, amb un gabinet en què integraria ministres militars i civils, fins i tot socialistes, i que “tutelés” la esgarriada classe política per tornar a l'anhelat ordre… Estava segur que tindria el rei del seu costat, i que el cop acabaria amb un missatge de Joan Carles instant al seu nomenament com a president del govern.

5. Els tancs

Però Tejero no era l?únic exaltat. Poc després que Tejero entrés al Congrés, el capità General de València, Milans del Bosch, va treure els tancs al carrer i va decretar l'estat d'excepció a la seva regió militar. Les notícies sobre la seva acció, entre d'altres, transmeses per la ràdio sobretot, van tenir, potser, l'efecte contrari al que pretenia Milans del Bosch: en comptes d'una reacció en cadena, el que van fer va ser destapar el fantasma de la divisió i de la Guerra Civil de 1936. Pocs comandaments militars més es sumaron: van quedar tots, muts, en espera de les ordres del Capità General dels Exèrcits.

6. El Capità General

Armada no va aconseguir parlar amb el rei la tarda nit del 23-F, i encara menys veure'l en persona, com era la seva intenció. Mentrestant, tot va quedar en suspens en espera del missatge d'aquell que la gran majoria d'alts comandaments militars obeirien: el rei. L'anunciada intervenció televisiva s'endarreria, el Congrés seguia segrestat i mentrestant ningú se'n va anar a dormir, i la ràdio es va convertir en la companya inseparable. Què va passar i què es va decidir als passadissos de Zarzuela entre dos quarts de set de la tarda en què Tejero va entrar al Congrés i la una de la matinada, en què el rei va aparèixer a la televisió?

Sigui com sigui, quan les càmeres de televisió van gravar el missatge per emetre'l poc després, Joan Carles I va llançar un curt discurs en què “ordenava” les autoritats civils i la Junta de Caps d'Estat major que prendran “totes les mesures necessàries per mantenir l'ordre constitucional dins de la legalitat vigent."

El Congrés encara estaria pres diverses hores més, però el missatge va suposar, de facto, el final de l'episodi colpista.

7. El desallotjament

Al matí següent el Congrés va ser desallotjat, els diputats alliberats, i Adolfo Suárez abandonava el Congrés, encara com a president del govern. El cop havia fracassat.

8. La societat

A partir de llavors tot seria diferent. Centenars de manifestacions a tot Espanya van deixar clara la voluntat de la ciutadania i el compromís amb la democràcia. Els colpistes i els nostàlgics, fins llavors molt nombrosos, es van tornar residuals, i el “soroll de sabres” (rumors de cops militars), freqüent durant tota la transició, va acabar per dissoldre's aviat. El PSOE va guanyar les eleccions del 1982, i llavors van començar una altra història i altres problemes. La història i els problemes de què som hereus immediats ara.