Espanya 2016: Entre l'odi i la por

Els que ara tenen quaranta o cinquanta anys van néixer quan al dictador li quedaven pocs anys de vida, i encara van créixer al mig de l'odi. Els seus pares temien els fantasmes del passat, i odiaven per protegir-se. Fer política, llavors, consistia a parlar amb ira del passat: la guerra, els dolents, els bons… Als anys setanta no tots odiaven el mateix, perquè cadascú tenia fantasmes diferents, però l'odi era encara general. Era molt viu al país el vell assumpte de les dues Espanyes.

Però va resultar que els pares d'aquells nens, que eren fills de l'odi perquè van néixer durant una guerra civil, van ser els que van acabar amb ell. Van construir un país millor per als seus fills, que llavors eren nens, on en comptes de repudiar l'altre, van aprendre a pensar que, com a molt, l'adversari estava equivocat. Van ensenyar els seus fills a ser clements ia tolerar les diferències. Als pares de llavors transmetre aquests valors els resultava especialment difícil perquè els havien inculcat els contraris. Aquella generació, que ara té setanta, vuitanta, noranta anys, mereix molt de respecte. Els fills es van fer adults en una terra on els pares tenien pors i havien crescut enmig d'un malson, però els van empènyer a viure amb confiança ia construir tranquils un futur millor.

I els seus fills els van fer cas. Van madurar en un país que anava clarament cap endavant: més obert, cada cop menys integrista i molt millor per viure. L'odi i la por van quedar arraconats, reclosos en ravals fàcils de manejar: quatre pintades mal fetes, parets o terres pintarrejats amb missatges rabiosos que ningú tenia en compte. Això era tot allò que quedava de la guerra:

Van passar els anys, van anar escassejant cada cop més les pintades, i de sobte, els nens dels anys setanta es van adonar que eren adults: trenta-tants anys després de començar el seu camí, tenien un bon país entre les mans, i arribava temps d'agafar les regnes.

N'era 2006.

Deu anys més tard, ara, les regnes els continuen esperant, o més aviat han passat de llarg. Els seus pares, els que venien de l'odi, se'ls estan morint, i ells, que haurien d'haver recollit la torxa, veuen com un president que sembla un avi fa mesos que diu que no a tot. Mentrestant, molts dels seus propis fills han irromput de cop i volta per dir també que no, a cops de colze. L'ambient s'ha tornat a omplir de ressentiment.

Aquí estem, novament, encaixonats entre l'odi i la por, rebent nosaltres a destra ia sinistra,  negatives completament diferents però a la pràctica indistingibles. Finalment, tornem a viure enmig de fantasmes. Els dels fa cinquanta anys es deien “guerra”, “comunisme”, “feixisme”, “llibertinatge”, “ETA”. Els d'ara es diuen “atur”, “retallades”, “IBEX”, “Veneçuela”, “colletes”.

Què ens ha passat? Què ha estat del nostre país, de la convivència raonable que van construir els nostres vells?

El que ha passat ha estat una crisi econòmica brutal per a la qual no ens havíem preparat: davant la que, més aviat, ens havíem anat desarmant. Una crisi que havia d'arribar-hi, però que no ens va donar la gana de preveure. I quan va arribar ens va trobar vivint en bombolles que van explotar de sobte deixant-nos a l'aire, a cent de metres d'alçada i sense paracaigudes. En poc temps milions de ciutadans van ser llançats a terra, de cop: a la misèria, la pobresa, l'emigració. Milions de llavors van ser llançades perquè fessin néixer una altra generació de l'odi.

Aquesta nova generació de l'odi ja la tenim aquí. Són aquests que estan ara, ficant la por al cos als nostres grans.

És lògic que els joves ens hagin sortit així: tenen motius sobrats per estar indignats. Aquesta dècada maleïda per la que hem passat ens ha trasbalsat a tots. I ells són més vulnerables. No en són responsables sinó víctimes, i tenen, almenys, la valentia de rebel·lar-se.

Tots som culpables de la fractura social en què ens hem ficat. Els governs no van preveure: s'acontentaven amb les estadístiques que oferien excel·lents dades del PIB però mediocres xifres de desocupació. Es van resignar el 2000, el 2004, fins i tot el 2008, a tenir un país miraculós que no obstant arrossegava una taxa d'atur que triplicava la que ens corresponia. Aquesta contradicció flagrant hauria d'haver estat suficient per fer-los entendre que estaven fent moltes coses malament: un país amb quinze milions de cotitzants no pot viure enmig d'una bombolla de riquesa i conservar dos milions d'aturats. Però en aquells anys ni els governs ni els ciutadans ho vam voler veure. Ningú volia assabentar-se que si algunes coses no encaixaven quan tot anava tan bé, això significava que acabarien per marxar rematadament malament quan la situació es torcés una mica.

En assolir el 2007 i el 2008 va arribar l'inevitable, la caiguda. I el 2009 i el 2010 la crua realitat va fer reviure aquest odi tan nostre, que estava larvat però no extint. Davant el precipici en què anàvem caient tots busquem culpables que ens exculpen. És humà. Vam tornar la vista a la vella Espanya de les dues Espanyes: vam tornar a odiar ia culpar els altres.

Vam tornar a culpar els altres, ia odiar-los

A Catalunya van trobar un culpable, que es deia Espanya, i alguns el van odiar. Les dretes van trobar un culpable, que es deia José Luis, i ho van odiar. Anys després, continuen vivint de les rendes d'aquest odi, transformat en por. Ara en diuen “Pau”, i converteix en vots el temor dels ancians. Les esquerres van trobar també el seu culpable i els seus fetitxes. Els van trucar retallades, capitalisme, neoliberalisme, banca, IBEX,… fins a resumir-ho en una sola paraula: Rajoy. I continuen, consolidant el seu odi i buscant nous objectes ciutadans als quals odiar per quan Mariano ja no hi sigui. Que serà aviat.

Però ja abans, el 2011, la tensió resultava insuportable, i els carrers es van omplir de gent indignada. Per sort, aquesta indignació ha trobat vies i va acabar entrant el 2015 al Congrés. Aquest cop hem fet les coses millor, cal reconèixer-ho. La ràbia continguda no ha irromput al Parlament, com solia, aliada amb la força bruta, amb un tricorni i una pistola a la mà, sinó amb rastes, fent petons als amics i alletant criatures. Ha entrat amb tota la legitimitat i amb tot el dret, sense cometre la vilania de forçar les portes.

No obstant això, passa que la legitimitat és necessària però no suficient. En aquesta Espanya dels anys 2010, hem deixat de veure al veí algú equivocat. Tornem a proclamar el que sempre van cridar els espanyols: que el veí és un paio a qui val la pena odiar i menysprear. L'odi ho ha inundat tot, amb l'estil més carca possible, per més que ara es faci servir mitjans impronunciables per als nostres avantpassats: twitter, facebook, fòrums, whatsapp. El vell odi s'ha posat vestits nous per crear una generació iracunda, sense esperança, que necessita identificar el rostre dels culpables. Però a qui té una mica d'experiència, tot això no l'enganya: això no és el canvi, això és el de sempre. Aquests nois d'ara són els nostres propis avis reencarnats: el mateix rostre, la mateixa ira, el mateix enverinament cec.

Que vells resulten els joves: quines rematadament carques i previsibles!

Ocupen ja plaça al Parlament ia la societat. Però pràcticament no ha canviat res en cent anys: amb prou feines les robes amb què es vesteix l'odi, mai el seu fonament. Els besnéts són clons dels seus besavis.

Afortunadament, no tot és així. Amb l'odi conviu l'esperança i l'afany sincer de millorar. Al costat del ressentiment, hi ha ganes de construir. Som més cultes i estem més preparats que no pas en el passat. El problema és que, de moment, el que és dolent ofega el que és bo. En estem estem. Alguns proclamen que “el canvi sóc jo”, i creuen que aquesta proclamació és democràtica. Però el canvi o tots som o no serà. No es pot canviar donant l?esquena a una part de la societat. I la veritat és que la meitat d'Espanya odia el Partit Popular, però l'altra meitat té por a Podem, així que tots dos estan incapacitats per capitanejar res que ens serveixi a tots.

La meitat d'Espanya odia el Partit Popular, però l'altra meitat té por a Podem, així que tots dos estan incapacitats per capitanejar res que ens serveixi a tots.

La feina dels pares de la transició, ara avis, ja gairebé morts (alguns definitivament morts) s'ha ensorrat. Tornem a les dues Espanyes, amb una morta de por, una altra plena d'odi, i totes dues adjudicant a la contrària el paper del culpable. Així, per a molts, qui tendeix ponts és un covard traïdor als seus principis, i qui els dinamita és un lluitador coherent pels únics ideals veritables.

Uns beuen de l'odi. Altres de la por:

Trigarem temps a suturar ferides fins aconseguir que disminueixi una altra vegada la intolerància. Els anys de crisi, les injustícies, la brutal pobresa i desigualtat que ens envolta, ens han enterrat el cor en calç viva i després l'han exhumat per exposar-lo al mig del Congrés. I encara que tothom cregui que el culpable és l'altre, la culpable és tota una societat que als anys 90 i als anys 2000 no va saber adoptar les reformes necessàries perquè, quan les coses vinguessin malament, estiguéssim preparats. Cap mesura correctora no es va adoptar. Cap canvi profund que ens millorés més enllà de la superfície. “Ja vam anar força bé”, semblava pensar. No toquem res, no molestem ningú, que ningú ens munti una manifestació per atacar els seus privilegis, deixem-nos portar… Ni en l'àmbit territorial, ni en l'econòmic, ni en l'àmbit social es van emprendre les reformes que tots els experts recomanaven, i que ens haurien preparat per al futur. No hi va haver cap ambició ni sentit d'Estat. “Que inventin ells”, deia el rebesavi Unamuno. “Que reformin altres” van proclamar per a ells Aznar i el primer Zapatero, coresponsables de les bombolles i els creixements ficticis. I com que no van fer reformes quan es podia, Zapatero i Rajoy van haver d'adoptar salvatges retallades, quan ja era tard per a qualsevol altra cosa.

Ens quedarem ancorats en aquesta situació, o és una cosa passatgera? Encara no ho sabem. Del que passi entre el dia d'avui i el 26 de juny depèn, en gran part, el nostre futur: de la grandesa o la misèria, de l'egoisme o la generositat que tinguin els qui decideixen en nom nostre. Importa i molt, si finalment optem per un govern de concòrdia o per un altre de confrontació. No és igual. No serà el mateix. I si no hi ha govern, si finalment arribem al 26-J, els ciutadans en tindrem la paraula. Aleshores serà el nostre moment. Va sent necessari que fem una puntada de peu al darrere de les dues Espanyes que es miren al mirall, s'odien, es temen i es necessiten mútuament. Només si ho fem així en sortirem.

"La concòrdia va ser possible“és el lema que ens va deixar l'època d'Adolfo Suárez i Santiago Carrillo. Ara, després d'aquesta dècada maleïda, ho hem dilapidat tot i hem tornat al ressentiment, oblidant que el reflex ple d'odi que veiem als ulls de l'altre, no és la imatge de qui mirem sinó la nostra pròpia i repugnant cara.

Fa 37 anys, de tapadillo i al mig de Setmana Santa, Adolfo Suárez va tenir el coratge de legalitzar el Partit Comunista, enfrontant-se a tota una història d'odi per superar-la. Ara, el que passi de tapadillo i al mig de la Setmana Santa del 2016, marcarà per sempre el nostre futur. Només hi ha dues opcions de govern: la concòrdia o l'exclusió. O arribem a un acord ampli entre diferents que cedeixen i treballen en comú o optem pel frontisme que s'imposa contra l'adversari.

Les conseqüències que optem per un o altre camí seran molt diferents.