ETA es va acabar

El 4 de maig del 2018 serà recordat amb el dia de la fi d'ETA. Reproduïm aquí l'article que fa un any vam publicar, quan ja es veia inevitable aquest final:

…//…

“Des de la seva fundació el 1958, fins ara han passat gairebé seixanta anys, que han marcat la història d'Espanya.

Demà dissabte ETA farà un pas més en el seu abandonament de l'escena, que en aquest cas consistirà en allò que ells anomenen “lliurament d'armes”. Més enllà que s'entreguin totes, que se sàpiga o no, a hores d'ara, on són totes aquestes armes, o que aquest fet ja tingui alguna importància, l'acte en si vol dir molt. Generacions senceres d'espanyols van créixer escoltant parlar d'aquesta “lliurament de les armes” com una cosa hipotètica, gairebé inimaginable, un objectiu que es veia impossible.

Però el futur ha arribat i no ha resultat tan impossible com semblava. Queden enrere més  de vuit-cents morts, milers de ferits, i una societat la fractura de la qual, que anys enrere semblava impossible de tancar, està cicatritzant de pressa.

ETA va néixer en dictadura. El seu brou de cultiu va ser la clandestinitat i la persecució de les idees. Gràcies a això va collir alguns suports explícits i tebies generalitzades. Mentrestant, va tenir temps per assassinar un president de govern, però, sobretot, guàrdies civils, taxistes, conductors d'autobusos o policies nacionals. Objectius fàcils, anònims i oblidats, per als quals mai no ha arribat una autèntica reparació.

Carrero Blanco, un assassinat recordat

Gregorio Posada Zurrón, un dels centenars d'oblidats

Després ETA va créixer en democràcia, i no va aprofitar l'amnistia que aquesta va portar per incorporar-se a la vida civil i defensar els postulats des de les institucions. La seva inèrcia el va portar a continuar amb l'espiral, aprofitant la difusió creixent que gaudien els atemptats. La sortida de la presó de molts dels seus membres després de l'amnistia del 1977, només va servir perquè s'intensifiqués la seva activitat.

Tot seguit la societat va patir gairebé en silenci, durant els anys 80 i 90, tota la brutalitat de la banda, que va passar per aquells anys enmig de divisions (primer) i radicalitzacions (després). La resposta social va ser tímida, mentre que els governs reaccionaven des de la incapacitat (la majoria) o la il·legalitat (organitzant accions terroristes paral·leles – i matusseres- com les dels GAL).

Durant aquells anys, ETA va continuar matant, i la recerca de més impacte social va portar escenes inoblidables i duríssimes.

Hipercor. 1987.

Vic. 1991.

Miguel Angel Blanco. 1997.

L?assassinat de Miguel Ángel Blanco va marcar un abans i un després en la percepció social de l?organització terrorista. ETA havia comès atemptats molt més salvatges, més brutals i més indiscriminats, però l'acarnissament i la insensibilitat que va demostrar amb un jove regidor segrestat, va obrir per primera vegada de manera rotunda una bretxa a la societat basca. La condemna en veu baixa o amb sordina, es va convertir de sobte, des d'aquell dia, en un crit gairebé unànime.

Tot i que ETA va continuar assassinant durant molts anys més, realment des d'aquell dia d'estiu del 1997 en què va decidir assassinar Miquel Àngel ja només li quedava un camí: la dissolució. El seu gran actiu, que sempre havia estat una petita però rellevant part de la societat basca, havia desaparegut de sobte.

Tot el que ha passat després ens ha portat fins aquí. Els gestos cosmètics, propagandístics, els grans comunicats que se succeeixen en els darrers temps, només tenen una finalitat, encobrir el fet que només queden dues coses per resoldre: una autèntica reparació per a les víctimes, i una sortida personal per als pocs presos que li van quedant a les presons.

Per a les noves generacions, tot això són coses del passat. No saben la sort que tenen.”

@josesalver