[Prehistòria] I si triéssim el president com als Estats Units?

Article publicat inicialment el 14 de juliol de 2018

Aquests dies d'un govern nou del PSOE, de candidats també nous per presidir el Partit Popular, pensem molt en “presidents”. Per això, ens hem preguntat qui seria el nostre president si ho triéssim com als Estats Units?

La resposta és que no en tenim ni idea, perquè el nostre sistema no és presidencialista sinó parlamentari, la nostra circumscripció és la província i no l'Estat, i perquè… bé, per molts altres detalls que no desenvoluparem.

Però això és un simple joc així que simplificarem molt: imaginem que les nostres províncies fossin com cada un dels Estats del país de Trump i Hillary. Utilitzem les dades de què disposem per veure quina bogeria ens surt.

Allí es tria el president per un conjunt de delegats, en total 538. Cada Estat designa un nombre igual a la suma dels seus representants (congressistes) i senadors. Després, a l'hora de nomenar el president, tots els delegats d'aquest Estat votaran pel candidat que hi hagi guanyat, encara que sigui per un sol vot de diferència. Així que es pot guanyar la presidència en vots, però perdre-la en delegats per al conjunt dels Estats Units. De fet, és el que li va passar a Hillary Clinton, que va triomfar sobre Trump per gairebé tres milions de vots, però va ser derrotada perquè només va aconseguir 232 delegats davant dels 306 que va aconseguir el rival.

Què passaria a Espanya si apliquéssim un sistema així?

En primer lloc ens hem fixat en les darreres eleccions generals celebrades. Si a Amèrica es designen 538 delegats, a Espanya serien 558 (350 diputats i 208 senadors provincials). Repartint-los amb els mateixos criteris, tindríem aquest mapa del 26-J-2016:

Si a Espanya tinguéssim un sistema presidencialista com l'americà, Rajoy seria el president d'acord amb les eleccions del 2016 i… continuaria sent-ho encara avui, perquè no hi hauria mocions de censura ni res semblant que ho haguessin pogut impedir.

Però també s'haurien produït altres diferències curioses. El segon lloc, no en vots però sí en delegats, se l'hauria endut Pablo Iglesias, en lloc de Pedro Sánchez. A més, a diverses províncies de Catalunya i el País Basc es podria donar la paradoxa que triomfés un candidat nacionalista que realment no aspirés a la presidència, ja que aquesta requereix una presència a tot Espanya. Serien, per tant, una mena de no-candidats o candidats-protesta. Finalment, Albert Rivera hauria obtingut un rotund rosco, un zero absolut en delegats, que és el que importa.

Però avui han canviat tant les coses que potser no ens hauríem de fixar el 2016 sinó en la realitat actual. Extrapolant les enquestes actuals al mapa d'Espanya i assignant representants com a “Amèrica”, obtenim aquest mapa actualitzat al juliol del 2018:

En unes hipotètiques eleccions presidencials a celebrar avui, amb el vot del centre dreta dividit gairebé a parts iguals entre el PP i Ciutadans, i amb el PSOE relativament destacat, aquest partit tindria prou avantatge per guanyar a la majoria de les províncies, encara que fos en moltes elles per marge estret, i d'aquesta manera endur-se els seus delegats (tots ells). Amb aquestes credencials, Pedro Sánchez resultaria elegit president, aparentment, sense gaires problemes. El candidat del PP, anomeni's Soraya o Pablo, aconseguiria més d'un centenar de delegats i un honrós, però improductiu, segon lloc. Més lluny, Albert Rivera podria aconseguir la victòria en un parell de províncies, que, en estar molt poblades, el deixarien en una posició menys humiliant que la del 2016. Els no candidats nacionalistes millorarien posicions, i, finalment, Pablo Iglesias quedaria molt enrere desmuntat per l'allau Sánchez.

Per descomptat, això és només un exercici, un joc. Si haguéssim fet aquest mateix experiment fa un any, el guanyador absolut hauria resultat… Mariano Rajoy, que avui és un desaparegut de l'escena política. Però si ho haguéssim fet fa només dos mesos!! la presidència del país se l'hauria endut de carrer Albert Rivera.

Així són les coses. Tot pot canviar en un sospir, perquè així de volàtil és l'opinió pública, i perquè de radical (en els seus efectes) resulta ser el sistema americà.

José Salver