2017: El terrorisme a Europa Occidental

Els que naixessin el 1990 o el 2000 poden pensar que estem vivint una època especialment dolenta en relació amb el terrorisme i la violència. En concret, sembla que el terrorisme està assolant Europa. Tots els mesos sorgeixen notícies aquí i allà, informacions sobre actuacions policials que desbaraten cèl·lules gihadistes que estaven a punt de cometre terribles atemptats. I altres vegades no es desbarata res, així que finalment patim atemptats. Passa quan menys s'espera, al país on menys s'espera, i ens causen danys humans sovint quantiosos.

Tot i això, convé obrir el cercle i mirar amb perspectiva. La veritat és que el terrorisme no augmenta a Europa. És cert que en els dos o tres darrers anys hi ha hagut un repunt, però les dades a més llarg termini (que són les úniques dignes de tenir-se en compte si un vol conèixer la veritat) són contundents.

Els anys setanta i vuitanta van ser, en concret, molt pitjors que els actuals. El terrorisme, aleshores, afectava molt més que ara el cor d'algunes societats europees, perquè, a més, el seu origen no estava en ideologies o fanatismes religiosos importats, sinó en la pròpia realitat dels nostres països.

Aquest simple fet ens hauria de fer reflexionar quan acusem els altres, sobretot el terrorisme islàmic, de causar ara tots els mals. El terrorista, gairebé sempre, ocasiona molt més mal a la seva pròpia terra o rodalies que lluny d'elles. Passava amb el nostre terrorisme europeu de la segona meitat del segle XX, i passa avui amb el terror que ve de l'Orient Mitjà. És allà, a Egipte, a Tunísia, a l'Iraq o al nord i al centre d'Àfrica, molt més que aquí, on causa els pitjors estralls. Els mitjans de comunicació europeus, concentrats com estan en les nostres pors, pràcticament només ens parlen dels atemptats de Madrid, Berlín, Brussel·les o Londres. Però hi ha molt terrorisme, molt més greu, i encara més cruel, que es produeix impune, a milers de quilòmetres d'Europa.

Això vol dir que no cal estar alerta, que podem afluixar la nostra tensió en la lluita contra el terror? No. Tot al contrari. La batalla contra la violència és potser la més important que ha de continuar lliurant la humanitat, i Europa ha de ser a l'avançada. Perquè si alguna cosa hem hagut d'aprendre els europeus del nostre propi terrorisme del segle XX, és que als violents se'ls posa a ratlla amb actuacions policials o judicials, però finalment només se'ls derrota quan decau el seu suport a les societats que, encara que sigui mínimament , els donen cobertura.

Seguirem patint atacs, però abans o després els països, les zones on el terror recull suports i líders, començaran a donar l'esquena a aquestes idees. Sens dubte molts ja, als llocs que van ser el seu brou de cultiu inicial, estan repudiant el fanatisme violent, encara que el procés serà lent i tindrà anades i vingudes durant anys, perquè són societats complexes i perquè la pobresa és sempre un esperó per a la violència . Però finalment aquesta bogeria acabarà dissolent-se com sempre passa amb els que pretenen alterar la convivència per imposar-se violentament. La gent, a tot arreu, majoritàriament només vol viure la vida en pau. Els terroristes, si la societat és ferma davant seu, no aconsegueixen mai els seus objectius. Així que el terrorisme islàmic acabarà desapareixent com ho van fer abans tots els altres, i com passarà amb tots els que sorgeixin en el futur. La seva pròpia societat, aquella on va sorgir i va créixer, ho derrotarà.