Catalunya i el puto idioma

La reacció davant els atemptats de Barcelona per part de les autoritats va ser força bona. Encara que hi va haver algunes excentricitats i intents d'emportar-se la brasa a la seva sardina, en general els polítics van estar a l'alçada, ignorant fins i tot les declaracions no tan afortunades quan venien de els adversaris. Es va imposar la col·laboració entre administracions, amb un to adequat. Per descomptat, fets com aquest sempre deixen comptes pendents, però en general es va apreciar en tots un intent per oblidar els retrets o, almenys, per posposar-los fins que la situació es normalitzi.

Les xarxes socials són una altra cosa. Gairebé immediatament després dels atemptats, l'odi va fer la seva aparició allà amb tota la seva càrrega de vilania. Els retrets, l'adjudicació de culpes (quan encara no es coneixia ni la desena part del que havia passat) es van fer de seguida la norma. Nombrosos kamikazes van posar immediatament el focus al seu adversari, i cadascú va utilitzar a discreció la seva bandera i, sobretot, el seu idioma, com a arma llancívola. Malparits.

En una macabra metàfora del que avui dia és aquesta societat, la premsa va seguir fidelment, gairebé immediatament, el mateix esquema que van iniciar els tuiters. Assenyalats periodistes, abans de saber realment què havia passat, ja vomitaven el seu ressentiment, a twitter primer i en articles després, llançant odi a discreció. Grans aportacions a la convivència, sens dubte; caldrà donar-los les gràcies.

Ara, cinc dies després de l?atemptat, la bola de neu ja és imparable. Tota la grandesa inicial es dilueix al mar de la divisió, i res no se salvarà: la culpa sempre és de l'altre, no hi ha cap dubte, i cal refregar-la per treure'n profit.

És igual que els que van sembrar el jull fossin inicialment una minoria tant en un bàndol com en el contrari. La societat, finalment, acaba comprant el discurs dels radicals, si compten amb altaveus, perquè el seu discurs és més simple i estalvia l'enutjós vici d'haver de pensar i apreciar matisos.

El desencadenant de la divisió ha estat una vegada més l'idioma. La diversitat lingüística que hauria de ser el nostre orgull, i part d'un patrimoni escrupolosament respectat, és des de fa dècada i mitja, el principal esperó dels fonamentalistes que cada cop abunden més. Utilitzen el mateix argument, sense saber-ho, els bàrbars i els seus contraris, perquè tots dos pretenen imposar la seva visió monolingüe del que ha de ser un país. El seu puto país.

Un tuit en català dels mossos, retuitejat dues mil vegades, pot ser objecte de la justa ira d'integristes castellanistes, que ignoraran olímpicament que aquest tuit, en castellà i retuitejat tres mil vegades, conviu amb l'anterior a les xarxes. Puigdemont apareixerà als mitjans parlant en català, obviant la més mínima referència al castellà, cosa que pot ser assumible, però oblidant fins i tot fins a la més petita referència a l'existència d'una cosa anomenada Espanya, la qual cosa l'obligarà a fer rocambolesques voltes en el seu discurs que pel que sembla no van escandalitzar ningú de la seva parròquia.

Amb uns pocs petits vímets de mesquinesa com aquests, les xarxes van construir de seguida la seva bola de neu anomenada odi, i es van llançar a engrandir-la, joiosos:

En poques ara ja estaven tots desbocats, parlant dels bol·lards, que si l'alcaldessa de Barcelona fos del PP l'estarien crucificant per no posar-los; i els contraris parlant de la privació de determinades competències en matèria antiterrorista als mossos, cosa que demostra que la culpa de tot la té el govern feixista espanyol; i els altres amb el mapa de Catalunya als telenotícies, amb tots els punts d'origen i destí dels gihadistes convenientment detallats, demostrant així que l'arrel de tot és a Catalunya, només a Catalunya, només a Catalunya; i els de més enllà amb el boicot a determinades autoritats a les manifestacions unitàries; i després ja tota la resta, i sobretot el retret lingüístic permanent, constant, en un foc creuat vomitiu.

#Bo_doncs_vayanse_ustedes_todos_a_freir_esparragos

La ciutadania barcelonina, malgrat aquest mar de fons que creix, encara està donant un exemple de civisme i de saber estar digne de millor ocasió. Els nostres polítics (en algun moment) i la nostra premsa (en massa) s'haurien d'avergonyir. Però no ho faran: continuaran devorant la carronya i trucant voltors només als voltors del davant, sense mirar-se al mirall ni per un moment.

La convivència, el diàleg raonat i l'avaluació ponderada del que ha passat, s'exclouen del tauler, perquè l'únic que importa és adjudicar la culpa als altres, i que la part de l'opinió pública que interessa a cadascú acabi comprant aquest discurs .

En algun moment hi hauria d'haver una rebel·lió cívica de la gent normal, de la gent no-tan-polititzada-ni-tan-idiotitzada-per-consignes, que manés totes aquestes mentides de l'odi a fregir mones. I no només mitjançant la passivitat, sinó mitjançant el vot actiu. Un vot diferent, que potser ara com ara si tan sols troba partits polítics en què recolzar-se.

Hi va haver un temps, fa vint-i-cinc o trenta anys, en què vam tenir una oportunitat real per construir un país gran, dialogant i generós. Un país com alguns (pocs) més que hi ha pel món. Un país civilitzat que donés exemple de pluralitat. Però aquell moment va quedar enrere. En el seu lloc, per la nostra pròpia responsabilitat, vivim ara en un batibull de ressentiments i desconfiança, un autèntic polvorí del qual ningú, per molta arrogància que exhibeixi, sap realment com sortirem. Els responsables de tot això tenen noms i cognoms concrets. La seva activitat favorita consisteix a idear ressentiments, a engrandir minúcies i treure'n rèdit polític. Culpen i dimonicen, empaqueten el seu odi, i el venen després en forma de piulades, en forma d'articles, en forma de tertúlies amb gran audiència.

Així seguiran. I vostè, lector, continuarà comprant aquests discursos. Així que vostè també n'és responsable. Tots ho som.