Cignes a Venècia

El 26 abril 1986 es va produir el pitjor accident nuclear de la història. La central de  Txernòbil, a cavall entre Ucraïna, Rússia i Bielorússia, va patir una sèrie de fallades i errors en cadena que van conduir a una catàstrofe sense precedents, que va contaminar una gran extensió de terreny que va arribar a dotze països diferents, però sobretot als tres estats soviètics, cobrint àrees superiors als 150.000 quilòmetres quadrats.

La zona més propera a la central va ser evacuada, i una àmplia àrea al voltant del lloc de l'accident està vedada des de llavors per als habitants humans per temps indefinit. Avui, 34 anys després, la natura ha recuperat el seu espai i la vida ha tornat, malgrat la radiació. Gossos assilvestrats, conills, mussols, cavalls de Przewalski i un infinitat d'espècies més han trobat una nova llar, o més aviat recuperat el que sempre va ser seu. Gairebé totes les espècies que van habitar tradicionalment la zona, i que havien estat expulsades per l'home, han pres carta de naturalesa, i fins i tot l'esquiu llop, que necessita unes condicions de llibertat de moviments que ja gairebé no existeixen enlloc, campa a els seus amples pels carrers de la ciutat. Txernòbil, probablement, evitarà l'extinció dels icònics cavalls de Przewalski.

La vegetació ha envaït la ciutat, es cola entre l'asfalt, creix a les teulades, i proporciona mil aixoplucs que els animals aprofiten. A la propera ciutat de Pripyat, gairebé cap porta roman tancada ja: la natura, amb el pas dels anys, ha obert gairebé totes, i dins, a les cases, les oficines, les cuines i els vells despatxos de funcionaris governamentals, hi ha vida.

Venècia no és Chernobyl, però està vivint un petit parèntesi que ens indica què passa quan la pressió humana cessa. Fa gairebé un mes, quan la resta d'Europa encara estava ignorant la gravetat de la situació, ja s'hi va haver de declarar una quarantena que va canviar dràsticament la faç de la ciutat. Els turistes van desaparèixer de cop i la imatge d'una ciutat plena de gom a gom, bonica però plena de canals pudents, aigües tèrboles, soroll i angoixa, es va esfumar de sobte.

Només van quedar els pocs habitants permanents, reclosos, i uns serveis mínims necessaris per mantenir els serveis essencials.

Avui, 26 dies més tard, els canvis són petits, però clarament perceptibles. Ja no fa mala olor. Les aigües s'han tornat cristal·lines, la contaminació s'està dissolent i la naturalesa, molt més modestament que a Txernòbil, és clar, però amb decisió, ha tornat. Hi ha peixos a les aigües, es veu el fons dels canals, i els defineixos s'aventuren en llocs que fa dècades havien abandonat.