El BCE també es posa en marxa

Els alumnes de les facultats universitàries de contingut econòmic aprenen aviat que totes dues grans polítiques econòmiques públiques són la fiscal i la monetària. En paraules gruixudes i adaptades als temps que vivim: com manejar la despesa pública i què fer amb la moneda.

I si alguna cosa és clara en aquest moment és que països com Espanya o Itàlia no estan per a moltes despeses, amb un deute acumulat que supera el 100% de la seva pròpia producció en tot un any, i tampoc poden fer res amb una moneda que no els pertany. Així que l'única alternativa per a l'enfonsament econòmic que hauria de venir el 2020. es diu Europa. Perquè Europa ens pot aportar el cabal de fons que ningú ens aportaria d'anar sols, i perquè Europa és la dipositària de l'euro i de totes les polítiques i préstecs que s'hi poden associar.

si alguna cosa es va trobar a faltar en els primers mesos d'aquesta crisi va ser, precisament, a Europa. Els dirigents de cada país anaven per lliure, fent manifestacions (sobretot els del nord) per a consum intern, i generant una onada nociva de desafecció i por del futur. Mentrestant, les bosses es desplomaven, perdent algunes més d'un terç del seu valor, i les primes de risc dels països del sud anaven pujant a poc a poc.

Per moments semblavem tornar al 2008, ia les tribulacions del llavors president Zapatero, que van acabar portant-nos, aquell any i els següents, a pagar pel nostre deute interessos d'un 4, un 5 o fins a un 6% més (600 punts de prima risc, en terminologia tècnica) que l'alemanya. Això era greu llavors (tots recordem com ens va afectar aquella crisi), però ara, que devem el doble que fa dotze anys, hauria estat doblement greu. Més aviat, seria senzillament impossible d'assumir i acabaríem a la fallida.

Per sort, alguna cosa ha passat a Europa al llarg del mes de maig. Les declaracions estrambòtiques d'alguns líders del nord, negant-se a la solidaritat, han cessat (almenys en públic), i l'assumpte de la política fiscal i la política monetària semblen canalitzats. ¿Resultat? La prima de risc espanyola està en mínims. Com ho senten: enmig de la crisi més gran que hauríem pogut imaginar fa uns mesos, paguem avui pel nostre deute gairebé els mateixos (i mínims) interessos que els mateixos alemanys.

El miracle el van operar, primer, decisions en l'àmbit de la política fiscal, és a dir, en això de gastar. Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va prendre la iniciativa i va proposar la implementació d'un Pla Europeu de Reconstrucció que es concretaria en 500.000 milions d'euros en transferències i 250.000 milions més en préstecs per ajudar a tirar endavant els estats. Espanya se'n pot emportar uns 75.000 milions en dinerets i 60.000 milions més en préstecs. Semblants quantitats no ens trauran per si soles de la crisi, però ajudar, ajudarien molt. El seu muntant pot significar aproximadament un 10% del PIB (és a dir, la suma de tot allò que produeixen els espanyols en aproximadament 35 o 40 dies).

Així que, per entendre'ns, Europa ens regalarà o prestarà a baix interès una nòmina i escaig… i això és molt. Compte, que hi ha inconvenients. El primer és que els detalls s'hauran de perfilar al llarg de les properes setmanes, i encara poden sorgir problemes. El segon és que ens hem de comprometre abans d'octubre, amb un document signat i rubricat, a realitzar reformes que justifiquin aquest ajut. Per exemple, canvis al mercat laboral, i fa la sensació que a Europa estan pensant en reformes diferents de les que planeja l'executiu espanyol. Però, bé, deixem això de moment: se suposa que tenim temps per negociar i arreglar-ho.

Ja teníem la política fiscal, però ens faltava la segona pota, la monetària, i ahir la presidenta del BCE (Banc Central Europeu) la va assentar fermament. La mateixa Christine Lagarde que al març va assegurar que ella no era aquí per “evitar que pugin les primes de risc”, es va comprometre ahir a aportar 600.000 milions d'euros (han llegit bé) al seu pla de compres de deute. I si alguna cosa s'ha guanyat els darrers anys el BCE és crèdit, és a dir, independència. Davant la inoperància dels governs i el seu “Consell Europeu”, el BCE té prou capacitat i direcció per prendre decisions ràpides i efectives. El que fins ara es dubtava és que tingués voluntat. Però Lagarde en la seva compareixença de primers de juny ho ha deixat clar: “farà tot el necessari”. Això és possible també perquè el BCE s'ha independitzat en els darrers anys dels criteris de l'abans totpoderós Banc Central alemany, que està tradicionalment obsessionat amb la inflació i que, per tant, no hagués estat disposat, si fos ell qui prengués la decisió, a finançar deute que disparés preus. Però l'entorn actual, en què més que a la inflació, hi ha temor a descensos de preus que condemnin els ja de per si mateixos condemnats deutors, Lagarde ha guanyat poder i capacitat de decisió. Podem comptar, per tant, amb el suport del BCE si cal endeutar-se més, i podem comptar que serà a preus baixos.

Així que comencem el juny amb unes perspectives econòmiques desastroses, però amb Europa compromesa a acudir al rescat (sense necessitat de “rescatar-nos”) entengui's bé. Com s'ha de fer i com encaixi això amb les polítiques internes… ja serà un altre cantar, perquè hi ha moltes peces que col·locar al puzle al llarg de l'estiu, i no en pot faltar ni una (per exemple, uns pressupostos creïbles) perquè puguem rebre els fons.