El dia de la marmota del Brexit: segueixen aquí

El l'1 de febrer 2020 el Regne Unit va abandonar la Unió Europea. O això diuen. Perquè la veritat és que aquesta data no va significar un punt ia part, sinó tan sols un punt i seguit. Des de llavors i fins al 31 de desembre de 2020 s'ha obert un període transitori fins a la definitiva (i completa) sortida britànica de la Unió Europea.

Tot i que el referèndum de sortida es va celebrar el 23 de juny de 2016, va ser durant 2018 i 2019 quan les dues parts van jugar les seves cartes. I el joc, bàsicament, va consistir en un continu retard, en anades i vingudes i canvis d'opinió per part del Regne Unit, que va anar sol·licitant pròrroga després de pròrroga durant més d'un any, sense aconseguir aclarir mentrestant el panorama intern. Tant, que en algun moment va semblar que el procés encallaria. Al final, un nouvingut primer ministre euroescèptic, Boris Johnson, va donar un cop damunt la taula i va aconseguir signar l'abandó de la unió. L'opinió pública, esgotada, els ho va agrair amb una pujada a les enquestes.

Però tot allò no van ser res més que paraules, gestos i declaracions per a la galeria. La veritat és que gairebé tots els problemes que suscita l'abandó de la UE van ser ficats sota la catifa i deixats per més endavant. I la veritat és que “més endavant” és ara. Mentrestant, el Regne Unit roman a la unió duanera i al mercat únic, se subordina en tots aquests temes al dictat de Brussel·les, però no participa en les seves decisions. Fins i tot el Tribunal de Justícia de la Unió continua tenint jurisdicció al país, mentre moltes altres coses no han canviat: els ciutadans europeus i els britànics conserven drets al territori de l'altra part, i es mouen, a la pràctica, com si gairebé res no hagués canviat.

Se suposava que durant els mesos transcorreguts haurien d'haver tancat els serrells i acabat de concretar el període transitori, per tenir-ho tot llest pel 31 de desembre, però no ha estat així. Els interlocutors comunitaris es queixen que els britànics es desdiuen contínuament i així és impossible avançar. Michael Barnier, el negociador de la Unió amb els britànics, afirmava ahir que “el Regne Unit es retracta contínuament de les obligacions assumides a la declaració conjunta signada: és inacceptable”. En nombrosos temes espinosos no hi ha avenços, i sobretot, cal concretar en quines condicions podran entrar els productes britànics a la Unió quan ells abandonin el mercat únic, l?1 de gener.

Al camp intern, el parlament britànic ha d'aprovar lleis que regulin els aspectes que fins ara estaven sotmesos a la normativa comunitàries, com ara la immigració, el medi ambient, l'agricultura i el comerç. Poc o res ha fet sobre això: gairebé tot està pendent.

La nova data límit és l'1 de juliol del 2020. Fins aquell dia encara quedarà una carta per jugar, que és la de sempre: demanar una nova pròrroga i perllongar ara ja no la sortida, sinó el període transitori de la sortidaa, fins i tot fins a dos anys. De moment els britànics, paradoxalment, es neguen en rodó a parlar de noves pròrrogues, cosa que significaria que si no hi ha acord el Brexit seria finalment a les braves, després de cinc anys de camí. Mentrestant, una desena part dels que van votar al referèndum ja han mort, la desena part dels que tenen dret al vot ara no van poder votar en aquella consulta perquè eren menors d'edat, i el món és molt diferent a aquell de 2016 que el primer ministre Cameron es va equivocar, segons ell mateix va confessar, en convocar una consulta que mai va pensar perdre.

Tot torna al punt de partida una vegada i una altra, sense avenços, a l'estil del dia de la marmota. L'opinió pública, avorrida, ha deixat de prestar interès, cosa que pot ser perillosa perquè ara és quan de debò s'està jugant el seu futur. Es parla d'una imminent reunió entre Boris Johnson i Ursula von der Leyen, la poderosa presidenta de la Comissió europea, que podria acabar de desbloquejar la situació abans que s'acabi el mes. Però de moment la veritat és que queden tres setmanes per tornar a allò de sempre: a deixar per demà el que ningú no sap com arreglar avui.