L'excessiu pes del terrorisme als mitjans

Amb motiu dels atemptats d?avui a Manchester, vam rescatar l?entrada que vam publicar fa dos mesos en aquesta mateixa web, després de l?atac de Londres.

Publicat inicialment el 23 de març de 2017:

Durant anys ho vivim a Espanya. Cada atemptat, cada nou acte de barbàrie que cometia ETA als anys 80 i 90, era difós, amplificat, pels mitjans de comunicació. I el mer fet que se li donés publicitat, servia els terroristes com a esperó per cometre la següent atrocitat.

Tant va ser així, que la banda terrorista va acabar buscant més presència, més impacte, intentant assassinar de la manera que tingués més repercussió mediàtica. Va ser així com van arribar els atemptats més sagnants, aquells els noms dels quals encara recordem (Hipercor) o els que posaven sobre la taula dosis addicionals de crueltat (Ortega Lara, Miguel Ángel Blanco).

El pas dels anys va cobrint amb el mantell de l'oblit centenars d'assassinats, però és precisament el seu impacte als mitjans el que fa que uns quants, precisament els esmentats més amunt, encara siguin recordats. Tenien alguna cosa diferent: aportaven un recargolament que els va convertir en icones impossibles d'oblidar.

Avui patim un altre tipus de terrorisme. És un terror de base religiosa que està disposat a sacrificar-se a si mateix, i això el converteix, d'arrel, en alguna cosa encara més perillosa. Però és sobretot un terror que ha nascut amb la lliçó apresa, en una societat on els mitjans són molts més, més immediats i, també, més propensos al sensacionalisme que mai.

Al contrari que altres terrorismes, el gihadista no va començar titubejant per anar augmentant després la dosi de violència, fins a acabar devorat per la seva pròpia barbàrie, com li va passar al terrorisme europeu del segle XX. Al revés: el terror que avui patim va començar matant no una, dues o tres persones, sinó dues mil, dues-centes, cinquanta de cop. És un terrorisme que explota una nova forma de por, que no està basada en el temor del proper atemptat, sinó en el record dels atemptats passats.

Només així s'explica que els darrers atemptats comesos hagin gaudit de tanta presència als mitjans quan, objectivament, el seu abast és molt inferior als que els van precedir. Els gihadistes van fer la feina d'una vegada, en els primers anys d'actuació, i ara, de moment, es limiten a viure de les rendes, de manera que en tenen prou l'actuació solitària de bojos aïllats, amb prou feines vinculats amb l'autèntica organització criminal, per mantenir viva la flama. Mai no va sortir tan barat per als bàrbars la continuació de la seva barbàrie: els mitjans de comunicació, i el clima creat en l'opinió pública occidental, s'ho posen diàriament a la safata.

En els vells temps d'IRAS i ETES, de Brigades Roges i Baader-Meinhof, de terroristes nascuts de petits vins de cultiu locals, ja es discutia, i molt, sobre la conveniència o no de donar publicitat a les seves accions.

Avui aquest debat és més oportú que mai. Ahir un tipus aïllat, violent però amb prou feines relacionat realment amb els que colliran els fruits de la seva acció, va matar tres persones a Londres. El fet ha tingut una presència i una atenció social realment desproporcionada tenint en compte la seva dimensió autèntica. Fa escassos anys, diversos països europeus suportaven cops continuats i molt pitjors sense tants escarafalls i, de vegades, fins i tot amb mala consciència per fer pública la seva situació. Avui sembla haver desaparegut el debat sobre per què amplifiquem tant, i tan malament, uns atemptats l'únic objectiu dels quals (per part dels que manegen els fils des de la distància) és precisament ser amplificats per fer-nos viure no en el terror, sinó en l'odi.

Hauríem d'obrir el debat, perquè aquest és el problema. No discutirem sobre la necessitat d'autocensura a l'hora de difondre aquestes notícies, ni res semblant. En un món com l'actual, ple de xarxes i de mitjans informals de comunicació, no hi ha cap possibilitat d'escapar del que el públic decideixi tractar com a “viral”. Continuarà havent-hi atemptats i la gent seguirà donant-los una massiva presència a la xarxa, encara que totes les televisions del món s'entesten a silenciar-lo. No ho podem evitar.

Però hauríem d'obrir el debat, no pas per evitar la difusió del terror, sinó per preservar-nos de les conseqüències de l'odi. Perquè cal tenir en compte que els terroristes, malgrat el seu nom, saben que han perdut la batalla del terror. Seguirem viatjant a desgrat seu. Seguirem vivint, anant de banda a banda, dins Occident, sense que l'amenaça de la seva presència ens retregui. Ningú cancel·larà un viatge a Londres oa Berlín oa Nova York perquè s'acabi de produir un atemptat, més enllà dels dos o tres dies immediatament posteriors a què es produeixi. No hi ha terror i no n'hi haurà.

Però, en canvi, la reiteració de notícies sobre fets com el de Londres d'ahir, ja que no crea terror, sí que genera odi, segregació i exclusió. I justament això es tracta. No és casualitat el creixement de determinats partits i determinats discursos a tot Europa ia Amèrica del Nord. Aquest odi és el llegat, exitós, del terrorisme gihadista. Més que terroristes, les tipologies de l'ISIS són fabricants de ressentiment contra els pobles que diuen defensar. Aquest ressentiment creixent alimenta la separació entre el món musulmà i la resta de la humanitat. Aquí rau el gran triomf dels fonamentalistes, perquè aquesta separació entre musulmans i la resta, és la que dóna sentit a la seva pròpia existència i la que els fa forts als seus reductes.

I, encara que no podem, de moment, evitar que això passi, almenys n'hauríem de ser conscients i no facilitar tanta munició a l'enemic.