Eleccions 26-J: Massa brillantor a la bombolla-Podem?

A Espanya a un 80% de persones els interessa la política només circumstancialment. I hi ha com a molt un 20% de fanàtics. Probablement menys.

Aquests percentatges no s'han de prendre al peu de la lletra, perquè no responen a cap estudi ni enquesta. Els acabo d'inventar per il·lustrar una cosa que em sembla molt real: la majoria de persones viuen en autèntiques bombolles, en entorns on molts dels seus amics, familiars, contactes en xarxes socials, etc, pensen igual que ells. Quan aquestes persones, a més, tenen un interès específic per alguna cosa (per exemple, per la política), poden arribar a creure que aquesta bombolla on viuen és la realitat.

La idea que no vivim en la realitat, sinó en bombolles dins de la realitat, no és nova: és un lloc comú que s'ha repetit milers de vegades i em sembla indubtable.

Si fem un repàs pels diferents canals d'informació que hi ha a Espanya, els trobarem de tots colors, és clar. En general, per a la nostra desgràcia, cada mitjà té la seva línia i cada persona acudeix només als seus. No hi ha pluralitat interna als mitjans, sinó unanimitat. El lector de dretes pot no sortir mai de la seva bombolla, perquè llegeix i només veu determinats mitjans. El d'esquerres pot fer el mateix. I el de centre… el de centre ho té una mica més difícil, però també se les pot arreglar.

Normalment, el 80% de la població que no està especialment interessada per la política fa justament això. Veu o llegeix allò que confirma els seus prejudicis previs, i rebutja amb un gest de disgust allò que no els confirma, canviant de canal o de pàgina web. Si teniu twitter, només segueix els seus, només comenta amb els amics. No hi viu cap debat. No es planteja cap dilema. Sap quina és la veritat.

I què passa amb el 10 o el 20% més implicat en política? El que passa amb ells és que inunden les xarxes: no només els mitjans afins al seu partit, que també, sinó també les xarxes en general. I el que passa ara mateix és que, amb enorme diferència, els que estan més implicats són els votants dels Units Podem. Aquest fet tampoc el puc corroborar amb estudis ni enquestes, però em sembla que és prou clar. La majoria dels que parlen de política a les xarxes socials, parlen de Podem i defensen Podem. En si mateix, això no és ni bo ni dolent. Simplement, en el moment actual de la política espanyola, és així.

El problema sorgeix quan aquesta majoria favorable als Units Podem s'explica a si mateixa la realitat: ja que quan accedeixen a les xarxes estan envoltats de gent que pensen com ells, inconscientment adopten un biaix: creure que són més que els que són, que importen més que el que realment importen, i que les seves opinions pesen més que el que realment pesen.

Posem-ne un exemple. Aquests dies, el president del quart partit d'Espanya ha viatjat a un país sud-americà que està passant per una crisi social i econòmica gravíssima, derivada de la temptació paramilitar de les seves autoritats i de les equivocades mesures econòmiques que ha adoptat. Aquesta és la meva interpretació, és clar. Altres en tindran d'altres. La visita, per si mateixa, és poc important. Només és un gest, com el que va fer el mateix polític fa un mes visitant un camp de refugiats. Pot agradar més o menys, pot semblar més o menys electoralista, però s'hi queda.

Doncs bé, la reacció podemita a les xarxes socials ha estat furibunda. Desproporcionada. Els seguidors d'un partit els dirigents del qual han viatjat moltes vegades, durant anys, a aquest país sud-americà, a canvi de nodrides factures, i que han assessorat repetidament en matèria política i econòmica aquest país; els seguidors d'un partit que, per tant, és en certa mesura responsable del desastre en què està embolicat, s'esquincen les vestidures perquè un dirigent polític s'hi acosta dos dies per interessar-se pel que passa. No només això, sinó que aquests mateixos seguidors llancen les campanes al vol afirmant que “el feixista taronger aquell” ho pagarà car a les urnes (criden així a un polític que va pactar fa tres mesos amb el mateix partit amb què ells diuen que volen pactar el mes que ve). L'apel·latiu “feixista” és el més suau que es pot llegir aquests dies. Sense rubor. Altres insults o al·lusions a presumptes vicis privats del polític assetjat són molt normals. Molt democràtic tot.

Semblants excessos dialèctics per part de les masses favorables a Podem a les xarxes socials es deuen, al meu parer, a la seva visió-bubuixa de la realitat. Per descomptat, no tots dins aquest món cauen al parany de la simplificació. Però molts sí. Parlen entre ells, es reafirmen en els seus arguments, no troben contrapesos i, per a més inri, es veuen en clara majoria a totes les xarxes socials del país, la qual cosa els indueix, pel conegut efecte carruatge de banda, a créixer-se, ia creure's la seva pròpia representació mental encara més.

Tot això seria molt positiu (per a ells) si arribés al conjunt de la societat i la convencés. Però no és així. El conjunt de la societat no està tan implicada ni li importen tant aquests temes. Al conjunt de la societat els molesten els insults i les desqualificacions, i té una certa tendència a posar-se del costat de l'insultat. La societat, en definitiva, viu en altres bombolles en què importa poc quin sigui el hashtag més difós a twitter.

En aquest sentit, el Partit Popular ha estat en el passat i segueix sent-ho encara avui, el millor aliat de Podem, en dedicar-se a desqualificar-ho traspassant certs límits. I el mateix es pot dir a la inversa. A tots dos els interessa ara la polarització, i tots dos estan jugant al mateix joc, per deixar-ne fora PSOE i Ciutadans.

La vella expressió “que parlin de tu, encara que sigui malament“, es basa en un principi fonamental: quan es presenta davant d'un grup humà una alternativa discutible entre tan sols dues opcions, en principi, el grup tendirà a dividir-se per meitats.

Per això, en el cas del viatge de Rivera a Veneçuela, per a un partit que a les eleccions de desembre va obtenir el 13,9 % dels vots, una aventura així pot resultar molt rendible: et col·loca al candeler, es parla de tu , cobres protagonisme gràcies, en gran part, a la irracional reacció de certs adversaris polítics. El mer fet que milers d'iracundos twitteros parlin malament de tu, posarà de part teva a un percentatge de la població que serà, sempre, molt superior a aquest 13,92% de vots que vas guanyar a les urnes.

L'aposta de Ciutadans pel viatge de Rivera a Veneçuela, per tant, pot no ser tan desgavellada com els sembla als que viuen a la sorollosa bombolla-Podem. La bombolla en què viuen els votants de Ciutadans és molt diferent, i la maniobra pot atraure vots de bombolles properes de la mateixa manera que els pot fer perdre. No ho sabem, però en conjunt sembla un risc assumible per a qui ha de guanyar més que perdre.

Pel que fa a l'eufòria que es respira a la bombolla-Podem, potser s'ho haurien de fer mirar. Confondre la societat amb tu mateix és la millor manera d'encastar-s'hi. Convencent els ja convençuts, vociferant massa, el que es pot provocar és la fugida de la resta de la societat.

Les estrelles molt grans cremen el seu combustible ràpidament i gairebé no viuen uns quants milions d'anys. Les molt petites viuen lentament, amb la paciència de la poca llum, però porten brillant des de poc després de néixer el mateix univers. Encara els queden molts milers de milions d'anys de vida i regnaran quan les grans portin eons extingides.

La lluminosa comunitat de persones fanàtices de Podem és gegantina i molt activa. Brilla més que totes les altres comunitats juntes. Però compte: porta ja molt de temps cremant combustible a tota velocitat, regalant insults i desqualificacions als membres de les altres comunitats i sense ser-ne conscient.

El 26-J és a prop, afortunadament, i la brillantor podemita segueix augmentant. La seva estrella pot aguantar fins aquell dia i triomfar. Però alguns ja haurien d'anar pensant en les reserves de combustible: és possible que fins i tot les quatre setmanes que queden al davant es facin massa llargues. El que és segur és, si no regulen el consum, els quatre anys que vindran després seran eterns. I seran els darrers.