Esperant Europa

Si alguna cosa ha estat complicada de gestionar en els mesos del Covid-19 ha estat la relació entre els diferents estats europeus i el conjunt de la Unió. Cada govern ha anat una mica (o molt) pel seu compte, intentant guanyar-se el seu propi electorat, i fent poc cas a les necessitats del conjunt del continent. Les manifestacions públiques d'alguns primers mandataris s'han fet bàsicament per a consum intern, i la conseqüència de tot això ha estat una imatge d'insolidaritat i divisió que no ha afavorit al prestigi de les institucions comunitàries.

Però ara, passat el primer i brutal cop de la malaltia, toca passar de les paraules als fets i apostar per la recuperació. Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ha pres el comandament i proposa la implementació d'un Pla Europeu de Reconstrucció que es concretaria en 500.000 milions d'euros en transferències i 250.000 milions més en préstecs que ajudin a tirar endavant els estats.

Com sempre, el problema del pla seran “els detalls”, en què el diable ficarà jull i obligarà a realitzar, una vegada més, sessions maratonianes de negociació a què tant ens tenen acostumats a Brussel·les. Gairebé la meitat dels fons, segons els plans inicials, se'ls endurien els grans damnificats per la pandèmia al continent: Itàlia i Espanya. En el nostre cas, podrien concretar-se en més de 75.000 milions d'euros a efectiu, i més de 60.000 en préstecs. Aquestes xifres, realment enormes, i que assolirien dimensions de més del 10% del PIB, suposen, a la pràctica, un aportació de fons semblant a la pèrdua de productivitat que experimentarem, segons les estimacions més moderades, el mateix 2020. A més, independentment d'aquestes línies hi ha aquestes altres, ja acordades fa setmanes, per atorgar liquiditat al sistema, i que parteixen de la iniciativa del Consell Europeu.

¿Com encaixar aquests plans, extremadament ambiciosos i profundament antiliberals a la seva concepció, amb les finances europees? I com fer-ho en el marc de l'economia de uns països, els més afectats, els propis comptes públics del qual superen amb escreix el 100% d'endeutament respecte del PIB? No es veurà posada en dubte la pròpia credibilitat de la Unió i la seva capacitat financera en un context internacional on molts altres països ens estan prenent la davantera?

El desafiament que s'obre per als propers mesos és doble: d'una banda, aconseguir vèncer les reticències dels països del nord, que estan disposats a ser solidaris però no a carregar amb un llast excessiu, i, de l'altra, un altre encara més gran. Cal respondre a la gran pregunta:d'on, amb quins mecanismes fiscals o d'un altre tipus, podrà la Unió Europea, extreure una quantitat semblant de fons?