La revolució dels aplaudiments

Ahir a les deu de la nit, mentre les societats encara començava a pair els efectes de la declaració institucional del president del govern Pedro Sánchez, quan encara no s'havia publicat al BOE el text del decret que regula l'estat d'alarma, centenars de milers de ciutadans van sortir als balcons, terrasses, finestres… per aplaudir.

Avui probablement ho faran milions.

Poc importa ja el que és difícil de l'acord adoptat pel Consell de Ministres, les agres discrepàncies o els mínims aconseguits. Poc importen les reticències d'alguns presidents de comunitat autònoma, que veien com la presa de control per part del Govern suposava l'assumpció de competències que en moments de normalitat els corresponen.

El que és important, el que és primari, és que la societat entengui d'una vegada que el bàsic és respectar el dret a viure dels altres, i, en concret, de els més febles. L'important és comprendre que, amb un sistema sanitari a la vora del col·lapse, la vida dels altres no és una cosa que depengui de tercers, sinó que és a les nostres mans: en el fet que no ens hi apropem per contagiar-los.

Quan la crisi se superi, quan la malaltia s'hagi convertit en una més, ja no caldrà posar l'accent en això: ja podrem descarregar la responsabilitat, de nou, al “sistema”. Però ara el sistema som nosaltres. Nosaltres, tots, som els primers sanitaris i, per tant, la nostra responsabilitat és complir el nostre deure.

Ahir es va posar l'accent als balcons on estan a primera fila, intentant directament salvar vides: els metges i infermers. Imprescindible que sigui així i que mai els oblidem ni deixem de recolzar-los.

Però no convé oblidar tots els altres. Aquest aplaudiment que es mereixen, tant com el que més, els reposadors dels supermercats, que són el nostre dic davant de la histèria; els transportistes, jugant-se el tipus a les carreteres, lluny de les seves famílies, per continuar portant als prestatges allò que necessitem; els farmacèutics, exposats cara a cara a les demandes datenció dels qui probablement els contagiaran; els cossos de seguretat, que hauran de vetllar perquè tots respectem les normes, des del carrer, assumint riscos, mentre que altres romanen segurs a casa seva. Els interns dels centres penitenciaris, que hauran d'aguantar sense rebre visites ni permisos, i els funcionaris dels mateixos centres, que afrontaran situacions tenses derivades d'aquestes mateixes restriccions, havent deixat lluny, de vegades desenes i desenes de quilòmetres de distància, familiars preocupats. Els autònoms que seguiran al peu del canó, com puguin, on puguin, cadascun en la seva parcel·la essencial. Els treballadors de serveis essencials que hagin de sortir de casa cada dia per treballar. Els agricultors que hauran de seguir omplint mercats de productes, perquè puguem menjar… i tants d'altres.

Són tants, tan diferents, aquells a qui cal aplaudir cada dia, a les deu de la nit, que molts se'ns oblidaran. Demanem disculpes per endavant.

Finalment, cal brindar un aplaudiment per a tots aquells l'aportació dels quals a la societat serà, precisament, la inacció. Seran milions i milions, i resultaran essencials. Romandre a casa, no contagiar, no ser irresponsable, vetllar per la vida dels altres. Aquest serà l'acte d'heroisme més gran, tant com el del sanitari que, jugant-se el tipus, salvi directament vides.

Rebem tots, per tant, aquest aplaudiment. Però guanyem-ho. Cada dia.

Això no és cosa dels altres. Això és cosa teva.