Marxeu-vos, senyor Sánchez

Molts vam créixer amb un PSOE hegemònic. El partit podia guanyar o perdre eleccions (generalment les guanyava), però el seu objectiu era sempre el govern d'Espanya i mai no abandonava l'òrbita dels 130-200 diputats. Era així i així semblava que sempre seria.

Tot i això, fa set mesos, el PSOE va aconseguir 90 diputats i amb prou feines va conservar la segona plaça entre els partits espanyols. Era una cosa inaudita, catastròfica, però no va passar res. Després, fa un mes, en va aconseguir 85, el seu avantatge en escons davant del tercer es va reduir fins i tot una mica més, i la distància davant del primer va aconseguir nivells mai vistos.

La valoració dels resultats electorals es basa, sempre, en la cruïlla amb les expectatives recents. I com que les expectatives per al PSOE eren, per a les eleccions del 26-J, fins i tot pitjors que el resultat electoral final, el fracàs dels altres va allunyar de la ment dels socialistes el seu propi i monumental desastre.

Però les dades són les dades. No hi ha on amagar-se ni manera d'enganyar-se. Pedro Sánchez ha conduït el PSOE als dos pitjors resultats de la seva història, amb molta diferència. Ha ressagat el seu partit com mai abans, indefens davant de la solidesa del Partit Popular. Sánchez ha convertit el PSOE en un partit inerme, perdut en batalles minúscules per l'hegemonia... de l'esquerra. Qui t'ha vist i qui et veu, Partit Socialista, conformant-te amb la lluita pel paper del segon.

Ara el PSOE ha d'escollir entre facilitar la investidura de Rajoy, fer un nou paripé negociador, o forçar unes terceres eleccions. Ningú sap, ara com ara, quins diantres farà Sánchez, i aquesta mateixa inconsistència és la prova més gran del seu fracàs. Però tant si acaba cedint davant de Rajoy com si provoca la celebració de les terceres eleccions, no tindria cap paper per jugar, ni com a líder de l'oposició ni com a candidat a la presidència del govern en unes noves eleccions.

Hi ha un Congrés Federal pendent, que mai no s'acaba de celebrar perquè el partit està sempre amb el peu canviat, esperant el miracle que mai arriba, el govern al qual mai s'accedeix, la decisió màgica que aclareixi la boira…

Però ja està bé de distraccions: ja no poden esperar més. Han de buscar recanvi amb urgència i haurien d'estar en condicions de llançar-lo a l'opinió pública quan comenci el nou curs, és a dir, ben aviat.

Ho faran? Com? On han de cercar?

El PSOE està en una situació d'emergència i ho ha de reconèixer urgentment. Si s'equivoca, el partit aprofundirà en la inoperància en què ja fa temps que està sumit. A més, hi ha una novetat: hi ha un substitut al panorama polític que espera precisament que el PSOE comenta un últim error, disposat a suplantar-lo: es diu Podem. Podem només ho podrà aconseguir si els socialistes li aclareixen el camí. I Sánchez és el gran clar.

Així, doncs, el PSOE ha d'optar per un valor segur. No es poden permetre experiments. Ha d'escollir un candidat conegut (tant si se celebren eleccions abans de final d'any com si no, no hi ha temps perquè un novell es foguegi i acabi calant davant de l'opinió pública). El nou líder ha d?aportar un calador de vots sòlid, consolidat, que garanteixi al PSOE que no perdrà d?entrada un sòl d?uns quatre milions de sufragis. Ja posats, el candidat hauria de sumar algun valor afegit addicional d'aquells que, ara com ara, poden mobilitzar una part de l'electorat per petita que sigui: un esquer que enganxi uns sense espantar els altres. El candidat, per exemple, podria tenir una discapacitat, o ser dona, o tenir accent del sud, a més de tenir una carrera política ja en marxa. Per descomptat, no pot superar els cinquanta anys (preferiblement, ha de ser menor de quaranta). Com més característiques com aquestes, que puguin ser socialment ben valorades ara com ara, que aportin un plus, millor: el candidat ha de combinar allò suaument nou amb allò consistent.

Aquesta persona existeix i realment només n'hi ha una. El fet de Susana Díaz no agradi a certs sectors, refinats o exquisits, és una mica més a favor seu. El fet que repugni el cor més esquerrà d'Espanya, personificat ara per la meitat de l'electorat de Podem, també ho és. L'obsessió del PSOE amb Podem ha estat a punt de costar-li la seva pròpia supervivència, i per això ha arribat el moment que el partit es concentri en si mateix i en els seus propis valors, agradin o no els que l'envolten. Només així aconseguirà recuperar terreny. Després, amb una alforja novament plena amb set o vuit milions de votants, podrà negociar amb tercers des de l'única posició des de la qual el PSOE ho ha fet sempre: l'hegemonia. Però, mentrestant, al Partit Socialista li convé cert abstret, replegar-se cap a les seves essències, complementant-ho amb unes novetats que puguin ser merament cosmètiques però que resultaran atractives per a un votant mitjà no gaire polititzat ni interessat: un votant que vol novetat però no profunditat . Aquest elector reclama un líder nou reconeixible fàcilment, un to diferent i enganxat a la terra, un discurs nítid, clar, contundent, que torni al que el Partit Socialista va ser i deixi les formes toves pròpies de Sánchez arraconades fins que es puguin recuperar més endavant per negociar, però sempre des d'una posició de força i de superioritat.

La candidata que pot aconseguir tot això només té un nom i tots sabem quin és. Ja triguen.