[OPINIÓ] La fal·làcia de la manca de flexibilitat del mercat laboral espanyol.

[Article de liber_all]

Flexible: RAE 3. adj. Que no se subjecta a normes estrictes, a dogmes o traves.

És molt comú que la gent, sobretot aquells que s'autodenominen liberals, es refereixin amb flexibilitat a un marc legal que no tingui traves i regulacions per contractar i acomiadar empleats per part de les empreses privades.

Quan aquestes persones esmenten la rigidesa com a causa de l'atur estructural, el que ens diuen és que el marc legal espanyol és restrictiu respecte a la contractació o l'acomiadament.

Flexibilitat: Capacitat per adaptar-se amb facilitat a les diverses circumstàncies o per acomodar les normes a les diferents situacions o necessitats.

La veritat és que el mercat laboral espanyol és força flexible, resultat de diverses reformes realitzades en els últims 35 anys. Avui dia l'empresari pot acomiadar sense cap raó ni cap justificació més enllà de la simple voluntat de fer-ho i pot contractar fins i tot per una sola hora. Hi ha una varietat de contractes que s'adapten a gairebé totes les situacions en què pot estar un treballador, pot contractar de forma indefinida però per períodes discontinus, pot contractar només per fer una obra o servei, per substituir un altre treballador, per un temps determinat que pot ser fins i tot un dia, per temps indefinit, fins i tot hi ha casos especials per a treballadors en pràctiques o contractes de formació.

El mateix passa amb l'acomiadament, l'empresari pot acomiadar en qualsevol moment i sense cap justificació a canvi d'una indemnització que simplement se suma al cost del treballador. Aquesta indemnització ha anat disminuint amb cada reforma ia més es contemplen casos en què aquesta desapareix o es redueix encara més. És el cas dels acomiadaments disciplinaris o els acomiadaments per causes objectives.

Així doncs, la legislació laboral és molt flexible, s'adapta amb facilitat a diverses circumstàncies, situacions o necessitats.

La següent pregunta seria, ha servit la flexibilització per acabar amb l'atur estructural? La resposta és evidentment negativa com podem comprovar cada dia. Veiem com ha estat en el passat.

En vermell estan assenyalades les reformes laborals més significatives:

9 d'octubre de 1984

La CEOE, la UGT i el Govern socialista van signar l'Acord Econòmic i Social amb l'objectiu d'incentivar l'ocupació i es va optar per obrir les portes a la contractació temporal.

http://elpais.com/diario/1984/10/10/economia/466210807_850215.html

13 de juny de 1994

Va ser la reforma laboral més intensa del mercat laboral espanyol, promoguda pel govern socialista sense la participació dels sindicats.

Les noves mesures van suposar una flexibilització de la normativa de contractació i negociació col·lectiva. Es va facilitar a les empreses una nova eina, amb l'increment de causes per a acomiadaments a causes tecnològiques o econòmiques de força major, i va adoptar la mobilitat funcional i geogràfica per raons tècniques, organitzatives i econòmiques. Es va crear un nou contracte d'aprenentatge, conegut com a contracte fem, que regulaven les empreses de treball temporal (ETT).

http://elpais.com/diario/1994/06/14/economia/771544808_850215.html

28 abril 1997

Les patronals CEOE i CEPYME i els sindicats UGT i CCOO van signar l'Acord per a l'Estabilitat de l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva, que tindria una vigència de quatre anys. L'acord estava dividit en tres parts: mesures per combatre la precarietat a l'ocupació, reforma de la negociació col·lectiva i cobertura de buits normatius. El consens va portar a un nou contracte indefinit amb una menor indemnització per acomiadament (33 dies davant dels 45 en vigor). Es va abaratir la contractació fixa

http://elpais.com/diario/1997/04/29/economia/862264820_850215.html

Podeu consultar la cronologia completa aquí http://economia.elpais.com/economia/2010/06/15/actualidad/1276587186_850215.html

La sèrie que inclou el gràfic arriba només fins al 2004, però tots coneixem aquesta història. Augment brutal de la desocupació i una nova reforma laboral de la mà de Zapatero el 2009 que no va impedir que seguís destruint-se feina a un ritme molt alt durant 3 anys més.

6 de març de 2009

El Consell de Ministres va aprovar per decret llei sis mesures extraordinàries per al manteniment i foment de l'ocupació i la protecció de les persones aturades en considerar que les propostes ja havien estat prou debatudes a la taula de diàleg social

http://elpais.com/diario/2009/03/07/economia/1236380402_850215.html

El resum d'aquests 35 anys és un esforç continu per facilitar l'acomiadament i la contractació, mesures indirectes per fomentar l'ocupació com la reducció de les cotitzacions, mesures per a la contenció salarial, etc. En poques paraules, una flexibilització cada vegada més gran.

No obstant això, no podem apreciar una relació de causalitat entre aquestes mesures i la disminució de la desocupació, en cap cas es va trencar la tendència i després de 35 anys de flexibilització l'atur estructural és una constant a l'economia espanyola i el volum d'ocupació és extremadament sensible al creixement econòmic.

Per tant, manca de tot sentit insistir que hi hagi encara més flexibilitat per solucionar un problema quan 35 anys d'experiència ens han demostrat que aquestes accions són inútils.

Aquí cal matisar alguna cosa, el títol “la fal·làcia de la manca de flexibilitat del mercat laboral espanyol” és veritat només en part ja que es refereix únicament al que la gran majoria de les persones entenen per “flexibilitat”, que és del que s'ha parlat fins ara. Però això només es refereix a la flexibilitat externa, evidentment present en un mercat on es poden destruir i tornar a crear 2 milions de llocs de treball en tan sols 6 anys, i no considera la flexibilitat interna, que és una cosa molt important i on pot estar la veritable causa de la desocupació recurrent.

Els recomano llegir això, no és llarg i és força directe. Del document extreu les idees següents.

https://www.uam.es/otros/jaeet13/comunicaciones/14_Macroeconomia_y_MT1/Lebrancon_Nieto.pdf

El que veiem a la taula ia la gràfica és el nombre d'hores treballades per empleat i la variació d'hores treballades al període 2007 – 2011, en plena crisi.

El 2007/2008 es va trencar una tendència i durant la crisi va augmentar la desocupació però les hores treballades per empleat van augmentar, a diferència de la gran majoria de països de l'OCDE. Això mostra una característica del mercat laboral espanyol, és capaç de destruir i crear ocupació ràpidament, però és molt ineficient repartint la càrrega de treball.

A continuació es mostra la taxa d'atur amb dos supòsits en què es mantenen la càrrega de treball i la població activa, però es continua amb la tendència en la disminució d'hores treballades.

Però, per què és tan limitada la capacitat de l'economia espanyola per repartir la càrrega de treball?

Una raó la podem trobar a escala empresarial.

Suposem que es tracta de distribuir una càrrega de treball donada entre un cert nombre de treballadors. Una empresa necessitaria 51 empleats al primer contrafactual i 17 al segon, per poder incrementar la seva plantilla amb un nou treballador. Aquesta operació s'ha realitzat suposant que la signatura no pugui alterar la càrrega horària total i que tots els treballadors cedeixin el mateix temps fins a aconseguir dotar un nou lloc amb un horari idèntic al seu. No es contemplen aquí combinacions de parades amb diferent càrrega horària. Al primer contrafactual, amb una jornada mitjana de 33,8 hores, una plantilla de 52 operaris sumarel mateix nombre total d'hores que una altra de 51 amb la jornada real: 1.756 hores. Al segon contrafactual 18 treballadors a 32 hores i mitja arribarien a la mateixa càrrega que 17 a 35,4: 585 hores setmanals. El 2011 a Espanya únicament entre un 6 i un 6,5% de les empreses amb assalariats tenien una plantilla igual a superior a les 17 persones. Les firmes amb més de 50 empleats eren fins i tot menys: només un 1,7%. Cal tenir en compte que el 55% de les empreses eren unipersonals el 2011, no disposaven doncs d'empleats, i que els anys anteriors d'expansió aquest percentatge mai no havia baixat del 51%. A més, de les firmes que compten amb assalariats, gairebé un 80% han disposat d'una plantilla de 5 persones o menys. Aquestes dimensions limiten dràsticament la capacitat de les empreses per redistribuir internament i de manera flexible la seva càrrega de treball.

De fet la mida de les empreses, una qüestió totalment oblidada, transcendeix el problema de la flexibilitat laboral i està fortament relacionat amb la productivitat, la inversió en R+d, la propensió a exportar, totes mancances de l'economia espanyola en comparació amb entorn.

L'altra la trobem a l'empresariat.

El recurs dels empresaris al contracte a temps parcial ia altres fórmules de flexibilització interna, que impliquin una diferent distribució de temps i càrregues, es pot estar limitat per tres classes de motius. El primer fa referència a l'hàbit o costum pel qual una jornada parcial és pròpia de certs sectors, ocupacions i col·lectius

El segon motiu està relacionat amb la senzillesa de càlcul i d'implementació de l'acomiadament com a mecanisme d'ajust. Quan un ocupador ha de reduir bé càrrega horària bé massa salarial és molt més fàcil i immediat deixar extingir algun contracte temporal o acomiadar un o diversos empleats que començar a recalcular hores i nòmines per mantenir la plantilla incòlume

El tercer motiu està relacionat amb això darrer. La possibilitat de l'acomiadament pot tindre un efecte disciplinant sobre els treballadors.

Dos d'aquests tres motius estan relacionats amb la dualitat del mercat laboral, una dualitat creada artificialment a través de la legislació i que comporta altres problemes com l'excessiva rotació i amb això la manca d'especialització, el sentiment feble d'unió entre el treballador i el seu empresa, etc.

En conclusió, un cop triada la flexibilitat com a causa/solució de la desocupació (òbviament no és l'únic factor a tenir en compte, el tema de baixada salarial la deixem per a una altra entrada) cal centrar-se en mesures que fomentin la flexibilitat interna sobretot mitjançant condicions tendents a augmentar la mida de les empreses i corregir els nyaps legals que han provocat la dualitat del mercat laboral sense que això suposi un minvament en la protecció de l'ocupació (ja de per si prou escassa).