Preparar-se pel que ningú no està preparat

Dissabte nit. Els espanyols seguim des de la solitud de les nostres llars (en el millor dels casos) la compareixença del president del Govern. I de sobte, unes paraules se'ns claven com a punyals al cor: “el pitjor encara ha d'arribar, ens esperen dies molt durs (…) ajudem-nos tots i totes, perquè units, i només units, ho vencerem”.

Aquesta frase, aquestes paraules, ens anticipen el que ha d'arribar. Són com un mar retirant-se davant dels nostres ulls, que anticipa una onada, un tsunami, que ens castigarà amb força i ens devastarà. I per més que ara soni la sirena, ja és tard per evitar l'impacte a la costa, només ens queda esperar la seva arribada i desitjar que ho faci amb la menor força possible.

Com es prepara un, com a individu, com a societat, per a la qual cosa ningú no està preparat? No ens malinterpreteu, parlem d´una preparació psicològica, no d´una anticipació als fets (això ja s´analitzarà en el futur).

Aquesta matinada ens arriben les primeres imatges de pavellons d'IFEMA plens de llits, encara buits, esperant l'arribada dels soldats ferits. Això és la guerra.

Els sòls semblen freds, com freda també serà la solitud dels qui lliuren aquest combat.

A la societat avançada i digital que ens ha tocat viure, tornem a veure fotografies no gaire diferents de les de fa un segle. Tornem a esperar la crònica diària de la batalla, el comunicat de guerra, confiant que les nostres tropes, gairebé sense mitjans, hagin aconseguit fer replegar avui l'enemic.

I com antany, les cosidores cusen mentre el poble construeix 'armes' (impressores 3D mitjançant). Es busquen soldats en els que abans eren civils, milers de 'veterans' es presenten voluntaris, i la primera línia de batalla s'agafa a les petites victòries per pujar la moral de les seves tropes.

Ens demanen que ens preparem per a dies molt durs. En aquests temps on molts es creuen Churchill, com se'n prepara un per al que ningú està preparat?

Amb l´única força … dels nostres aplaudiments.