Sánchez davant de tots: desencontres definitius o estratègia portada al límit?

Només falten cinc dies per a la sessió d'investidura que marcarà el futur polític d'Espanya per als quatre anys vinents, i van quedant pocs llocs on amagar-se o esperar: dilluns que ve, les cartes de cadascú quedaran, per fi, a la vista de tots.

El fil bàsic de les negociacions desenvolupades durant el darrer mes (un possible acord entre el PSOE i Podem) s'ha trencat, o això es diu des del bàndol socialista. No obstant això, ja han passat tantes coses i hi ha hagut tantes anades i vingudes, moviments estratègics i intents de pressió a sota, que ningú descarta (més aviat al contrari), que sobtadament, i en alguna maratoniana sessió a celebrar durant el cap de setmana vinent, s'arribi finalment a un acord in extremis entre Sánchez i Iglesias.

Al PSOE, diguin el que diguin les enquestes, no li convé arriscar-se que el vent canviï de sobte i es trobi inopinadament, al novembre, davant d'unes urnes que li deparin una baixada o una pèrdua de capacitat de maniobra. I a Podem li convé encara menys, pel que diuen les enquestes i perquè l'ombra d'Errejón aguaita, posar en risc el ja reduït volum del seu grup parlamentari.

Els socialistes, però, disposen de més cartes per treure de la màniga. Si finalment l'aposta per Podem es revela impossible (cosa que tranquil·litzaria molt diversos barons territorials), pot intentar encara, al juliol o fins i tot al setembre, forçar l'abstenció de les files taronges o blaves.

Els taronges estan atemorits, caient en barrina a les enquestes i assumint que diversos mesos addicionals de desgast podrien portar-los a unes eleccions al novembre en què no es pot descartar que caiguessin per sota del seu mínim històric de 32 diputats. Aquesta feblesa, aquesta por de deixar passar oportunitats que potser no es repeteixin (el mateix que els porta a dubtar constantment respecte al seu cordó sanitari davant de Vox) podria servir Sánchez per arrencar finalment a Rivera una abstenció que deixaria obertes les portes per a un govern monocolor socialista. Un cop aconseguit aquest, després, amb calma, el president buscaria suports puntuals per tirar endavant cadascuna de les lleis, cadascun dels projectes de la legislatura i cadascun dels pressupostos anuals. Això el preocupa força menys que aconseguir la investidura.

Fins i tot no es pot descartar que Sánchez apunti encara més lluny: a la abstenció de Casado. Si bé l'estratègia actual dels populars està funcionant molt bé (deixar que altres siguin els assenyalats com a culpables de la paràlisi, callar, i presentar-se així com l'única alternativa consistent a llarg termini), no és impossible que a l'últim moment puguin arribar a facilitar un govern socialista amb l'única intenció de posar en valor el bipartidisme clàssic i deixar com a únics culpables del bloqueig d'aquests mesos la nova política i els nous partits.

Vist el panorama en conjunt, encara que la possibilitat que acabem en unes noves eleccions és molt real, segueix semblant més probable que Sánchez arribi a la investidura al juliol o al setembre d'una manera o altra. Potser és aquesta la carta que el president en funcions ha jugat i seguirà jugant fins al final, guiat pels seus assessors: tensar prolongadament els altres partits, en la confiança que, d'una manera o altra, les pors o els interessos d'algun d'ells l'acabin portant a cedir, i hi posin en safata una presidència amb poques o cap hipoteca.

En pocs dies sabrem si ho ha aconseguit.