Sánchez: Esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, enrere, un, dos, tres!

Després d'un any convuls, el PSOE arriba a l'aniversari del seu pitjor resultat històric de la democràcia, el de les eleccions generals del 26-J, amb un nou líder que és en realitat el vell líder, i amb unes dades a les enquestes que són, en realitat, les mateixes dades de fa dos anys.

Pel camí hi ha hagut moltes anades i vingudes, senders costa amunt i costa avall, èxits (pocs) i (nombrosos) fracassos.

El que sorprèn és que, malgrat tot, avui el partit figuri com el segon d'Espanya a tots els sondejos, i com està apuntant fins i tot cap amunt, un cop tornat Pedro Sánchez al poder. El planter de fidels al PSOE és enorme i aquest és el gran actiu del vell Partit Socialista.

El gir cap a l'esquerra que el PSOE emprèn ara és coherent amb la causa de totes les seves dissorts: Podem. Si no hagués estat pel partit d'Esglésies, el PSOE durant aquests dos anys hagués estat un partit precís, consistent, que hauria fet una oposició de llibre aprofitant la corrupció del PP, sense assumir més risc que la crítica, i aspirant a assolir el poder per simple desgast de l'adversari. El que és habitual en aquests casos. Això de sempre.

Però la irrupció de Podem ha trencat tots els esquemes. La coneguda alternança PP-PSOE, dirigida pels vaivens de l'economia i/o la corrupció, que va caracteritzar els gairebé trenta anys anteriors de la nostra política, ha saltat pels aires. Ara no n'hi ha prou amb oposar-s'hi, esperar l'oportunitat i guanyar. Ara cal competir amb diversos rivals alhora (amb Podem per la legitimitat de l'esquerra, amb Ciutadans pel carnet de la moderació, amb el PP per l'etiqueta de partit d'Estat) i això ha resultat massa complicat per a un PSOE ancorat a les seves velles dinàmiques internes, a les tradicionals lluites de barons pel lideratge.

Les ferides sofertes són nombroses, la divisió gran i les rancúnies estan a la vista, esperant la seva oportunitat per deixar-se veure, així que tornin a pintar bastos. Però la legitimitat del nou/vell secretari general, guanyada en unes primàries incontestables, també és gran. Susana Díaz es pot queixar tot el que vulgui davant dels seus íntims, es pot fer fort a la seva Andalusia, i es pot lamentar tot el que vulgui, però Pedro Sánchez és i serà el cap del partit durant una bona temporada. Val més assumir-ho.

La tardor serà clau. Les bases que l'han votat esperen de Sánchez (gairebé ningú no ho diu, però tothom ho pensa) que sigui capaç d'articular una majoria alternativa abans de final d'any. Això només pot significar unir esquerra, esquerra i més esquerra, amb nació, nacionalitat i plurinacionalitat, sense trencar el partit alhora i sense provocar la rebel·lió de trenta o quaranta diputats.

Sánchez cercarà, en definitiva, la fórmula que li permeti quadrar un cercle i sortir-ne reforçat mentre ho fa. El premi seria la presidència del govern. Però sap que aquest és el seu darrer cartutx: no hi haurà terceres oportunitats.