Camins de nyús sota un cel blau

Els nyus porten milions d'anys fent-ho: tracen sendes a la sabana mentre emigren buscant aigua i millors pastures. Els animals recorren centenars i fins a milers de quilòmetres un darrere l'altre, seguint senders que es bifurquen i entrecreuen. D'aquesta manera, el seu recorregut aprofita el dels altres, es fa més suportable, i les peülles suporten un menor esforç, perquè la tasca d'aporrar l'herba ja la van fer els que van passar abans.

El cel dels nyus sempre va ser net i blau, més de tres-cents dies cada any. A les darreres dècades ja no ho era tant, perquè l'avenç humà fa que cada vegada tinguem menys nyús, es desplacen menys ia distàncies menors, i sovint l'estela d'algun avió travessa el cel per fer malbé les vistes. Però tot i així, resulta encara molt habitual, a l'est d'Àfrica, la presència de camins traçats pels nyus, perfectament visibles contra un firmament clar i sense una sola taca.

Els qui tenen un jardí o un pati, encara que siguin minúsculs, o millor encara un hort al darrere de casa, tenen, en temps de quarantena, un tresor. Moltes famílies europees porten ja vint, o trenta, o fins a quaranta dies fent el mateix que els nyus: recórrer una vegada i una altra el mateix camí, fent que l'herba cada vegada creixi menys sota els peus. Els jardins dels adossats dels afores s'assemblen cada cop més a camps de nyús. Mentrestant, si els seus amos miren cap amunt veuen ara un cel més semblant al d'Àfrica: si no hi ha núvols, no hi ha res més, potser ocells. I si no hi ha núvols ni ocells, tot és blau. Coses estranyes…

Els que no tenen ni hort ni pati ni jardí, fan el que poden amb les rutes de la terrassa. I qui no té la sort de disposar de terrassa, farà el mateix amb la seva ampli saló. I qui té un saló estret, donarà cent mil voltes als seus límits estrets. I qui viu en 31 metres quadrats no sabrà què fer.

El virus engrandeix les distàncies socials, però apropa els comportaments. Ens hem convertit tots una mica en nyús, però amb menys sort que ells: estem migrant cap a un altre lloc (cap a un altre món, incert) on arribarem quan acabi l'estrany viatge en què ens hem ficat. Però en comptes d'anar tots plegats, ho fem aïllats en grups d'un, de dos, de quatre. I realment no anem enlloc. Som menys lliures, tenim molt menys espai per avançar i menys cel que observar sobre els nostres caps. A les ciutats molts només tenen una escletxa, sovint tot just un parell de finestres i un difícil angle obert cap amunt: ni per veure el cel dóna.

Viure al camp s'ha convertit en un privilegi, perquè es gaudeix de molt més espai i menys restriccions, així que l'Espanya buidada s'ha convertit, de sobte, a l'Espanya desitjada, la dels que trepitgen herba i veuen els cels blaus i amplis.

Potser la natura ens està volent dir alguna cosa: una cosa així com «allò que a tu et fa mal, a mi em reviu», o «el que ara enyores, a mi m'ho vas robar abans». Aquestes frases són tòpics, nyoneries, però resulten dolorosament certes: el virus, per al planeta, érem nosaltres i per desgràcia ho tornarem a ser aviat, perquè no ens queda cap altra opció i gairebé vuit mil milions de persones necessitaran continuar picant el planeta per continuar alimentant-se.

Es parla molt del efecte Txernòbil, però no ens enganyem: és molt poca cosa, no es dóna a tot el món, i acabarà aviat. Almenys, mentrestant, li hem concedit al món una petita treva, que està aprofitant per recuperar-se una mica, mentre s'eixamplen el cel blau i els camins que transiten els nyus.