Tantes catàstrofes anunciades… i al final era aquesta

Si per alguna cosa es va caracteritzar el periodisme dels Jahr 10 va ser per la superficialitat.

Comencem aquesta dècada encara amb el paper del diari sota el braç. Molta gent comprava llavors el diari baixant al quiosc, una o dues vegades per setmana, sobretot els diumenges. Algun boig, fins i tot, ho feia diàriament…

El diari, cap al 2010, era una cosa física que es dissenyava en una redacció, al llarg d'hores i hores de treball, i es fabricava en una impremta també física, per milers o per centenars de milers, amb tones i tones de tinta i de paper. Quan sortia al carrer, el que contenia eren les notícies d'ahir. Això ara ens sembla gairebé inconcebible, però així eren les coses… en aquells temps de la prehistòria. Fins i tot hi havia articles d'opinió i investigacions que es preparaven durant setmanes. Passeu-vos. Per a l'immediat sempre hi havia la tele, encesa durant moltes hores a la cuina, al saló.

No és que llavors tot fos meravellós. Hi havia també la manipulació i la mentida, la brotxa grossa i el titular fàcil, però almenys quedaven alguns buits lliures per a la reflexió i el llarg termini. Ara sembla que ni això.

Perquè tot va canviar en tot just un parell d'anys. De sobte internet es va fer viral i la gent va començar a pensar que pagar dos euros al dia per llegir notícies endarrerides era una bogeria. L'onada del gratuït total ho va inundar tot, des dels llibres fins a les pel·lícules, i per descomptat la premsa. Amb ella va arribar una altra: la del “clic fàcil”.

El lector ja no havia d'escollir davant del quiosquer, a poc a poc, un diari o un altre, per pagar-lo a l'acte amb un parell de monedes tretes de la butxaca, sinó que ho tenia tot a l'abast de la mà a casa. Era una cosa fantàstic, no? Bé, sí, però havia dos problemes: un de més prosaic i un altre de psicològic.

El prosaic és que els diaris van començar a passar-les canutes per arribar a final de mes: els de paper perquè cada cop els comprava menys gent i els nous digitals perquè ningú els comprava; sortien de franc. A ningú li agrada tancar, així que els uns i els altres es van ficar en una esbojarrada batalla per cridar l'atenció i guanyar lectors.

el problema psicològic , o psicosocial, era que les persones es van fer menys exigents i van substituir de pressa i corrent la tradicional i important decisió sobre amb quin diari informar-se, per catorze decisions diàries completament intranscendents (cliqueig aquí, escaig allà…) basades en impulsos del moment.

Tots dos fets van portar la premsa pel mateix camí: calia rendibilitzar les visites, contractar publicitat cridanera, quadrar els ingressos com fos, trucar a la porta de les administracions pidolant subvencions, baixar els costos (les nòmines), i, en definitiva, aconseguir l'atenció immediata d'un lector capritxós amb titulars concloents, cridaners, espectaculars…

Així que, de sobte, entre el 2011 i el 2015 ens vam anar omplint de meteorits que estaven a punt de xocar contra la Terra, tempestes solars que ens deixarien fregits en qüestió d'hores, vaques voladores i cent mil catàstrofes i coses més absurdes. El resultat, per sobreexposició, ha estat una immunització general contra els titulars cridaners, de manera que ja ningú creu res i ja ningú no es pren res de debò. Tot és un cliqueig espasmòdic on el lector (que finalment és la mateixa persona que el votant) salta del fàcil al fàcil i no vol que el llegeixin o el facin pensar.

La política ha seguit pel mateix camí, per descomptat, perquè cal satisfer les demandes del qui vota. Així que, si la nostra complicat dirigent sempre va dir força ximpleries per acontentar la parròquia, la banalització dels darrers anys ha accentuat encara més aquesta tendència. Els discursos populistes han proliferat com a fongs a tots els punts de l'espectre ideològic. No és cosa de dretes o esquerres: afecta la societat sencera.

I dit i fet. Estàvem el 2014 o 2015, i envoltada per cent mil catàstrofes anunciades més, ens van avisar de la catàstrofe veritable. Però ens la prenem a riure. Ni ho vam llegir, ni ho vam saber. El soroll ho envolta tot i converteix tot en intranscendent.

Així que l'anunci de la pandèmia, reiterat, seriós, amb dades, va ser per al lector només un titular més entre milers de titulars. Un altre més per a l'oblit, com la quinzena notícia que era, fins i tot en el més seriós dels rotatius (just al costat de l'anunci aquell que ens aclaria què va ser de Leticia Sabater, o que ens deia que perquè l'intestí marxés bé calia menjar ous durs).

Els qui avisaven de l'arribada d'una (o moltes) pandèmies van ser desatesos. Ni tan sols va servir per res que al cel apareguessin estrelles que ho confirmaven, trucades “ebola”, “grip aviària”, “SARS”, “grip A”, etc, etc. Com que no van trucar directament a la nostra porta, les vam arxivar al nostre cervell, més enllà de l'anècdota, com si fossin una ximpleria més.

La catàstrofe imminent havia estat descrita de manera precisa, gairebé mil·limètrica, per veus autoritzades, i comptava fins i tot amb alguns defensors amb presència mediàtica. Però fins i tot la previsió es tenyia amb tints tan apocalíptics que ens la preniem a riure. Com qui sent ploure.

Davant d'un risc tan evident, prevenir suficientment la pandèmia ens hauria costat, si ho haguéssim fet quan tocava, una mil·lèsima part del que ens suposarà ara patir-la. Això en diners, no diguem ja en vides humanes.

Però reflexionem un moment: ¿què hauríem dit els votants si algun govern, o, encara millor, un conjunt de governs, haurien gastat uns quants milers de milions de dòlars durant cadascun d'aquests anys per dotar-nos dels mitjans necessaris per afrontar-la? Quin governant hauria pogut suportar el cost de les crítiques per “llençar” a les escombraries semblants quantitats?

Prevenir la pandèmia hauria implicat que mai no hauria arribat a tenir la dimensió que ha adquirit. I si és així: què diríem ara mateix dels diners invertits per evitar una cosa que no hauria passat mai? Quina sucosa profit podria obtenir l'oposició, qualsevol oposició, amb semblant arsenal dialèctic?

El Covid-19 ens hauria de fer reflexionar sobre els criteris amb què jutgem les polítiques dels governs. No haurem primat la immediatesa, les mesures populistes, amb rèdit electoral, en lloc de les visions a llarg termini? Culpar els que manen és senzill, ia més és un exercici demòcrat imprescindible, però no serem tots, com a societat, en gran part responsables del camí emprès?

Avui alguns culpen el govern perquè va decidir tard i malament (diuen), i altres culpen l'oposició perquè quan va governar va desmantellar el que és públic (afirmen), però curiosament ni els uns ni els altres es molesten a argumentar contra les culpes que els atribueixen els adversaris. Cadascú a la seva bombolla, cadascú amb el seu discurs, importa més llançar porqueria sobre l'enemic de reconèixer el que han fet malament els nostres.

No podem proposar que la gent torni a llegir assenyats diaris de paper, perquè el món en què això era possible no tornarà mai més. Però sí que hauríem de fer una mica de pedagogia perquè es deixi de cliquejar esbojarradament, per es torni a analitzar més ia tenir esperit crític. Que de tant en tant es fes cas als experts, als científics, als que saben, i no a l'últim polític que veu, ja seria inaudit. I que premiéssim el discurs assossegat i no l'exaltat seria l'acabada.

Ens hauríem de proposar no oblidar mai aquesta dura lliçó. Distingir la basòfia que ens envolta dels continguts de qualitat costa, però només hi ha una manera de fer-ho: emprant temps i esperit crític. No deixant-nos portar per un partidisme amorf, sent exigents amb els de el nostre bàndol abans que amb els del contrari, guanyaríem molt. Només després podríem exigir als governs l'adopció de polítiques a llarg termini, i només aleshores ells estarien disposats a emprendre-les encara que no els proporcionessin avantatges electorals a curt termini.

Perquè si en sortir-ne continuem com fins ara, anirem malament, fotudament malament, a la trobada de la propera.