Vicente camina sol

Les fotos circulen per les xarxes i arriben per quatre camins diferents. Com els mems. Com les consignes dels d'un bàndol i de l'altre. Així és aquest segle XXI, viral.

El carrer és desert. Vicente, acostumat que, mentre passejava per la seva ciutat, sempre hi hagués algú al seu costat saludant-lo, parlant-lo, tocant-lo, reconeixent-lo, demanant-li una foto o una signatura, l'observa en silenci. Té tot el temps del món per fer-ho.

A poc més de 1.000 passos de distància, 147 persones estan hospitalitzades per culpa d?un virus que va arribar de sobte. 14 es troben a la UCI. Els dies passats van morir en aquest mateix hospital 21 persones. En els propers la xifra creixerà força més.

Però el Vicenç de pedra no en sap res. Acostumat a l'enrenou del carrer més concorregut, on el van col·locar fa un lustre els seus paisans, agraïts perquè els situés al mapa, ara li envolta el silenci. Deixa que els coloms, mansos i tranquils, se'l posin a l'espatlla, caminin, defequin, busquin als carrers deserts un dinar que escasseja davant l'absència de deixalles humanes.

Aviat es compliran deu anys des que els homes de Vicente van guanyar un mundial de futbol. Caselles, Rams, Piqué, Puyol, Capdevila, Alonso, Busquets, Xavi, Pere, Iniesta, Vila, Navas, Fàbregas, Torres…

Que lluny tot.

Avui Vicente, el de carn i ossos, sigui on sigui, només és una persona gran més, un entre els molts milions que han de tenir especial cura, un més dels que hem de protegir. La malaltia ens iguala a tots i el pas dels anys, més.

Així que fem bé de deixar-los sols, el Vicent de pedra i l'altre. Van passar els temps de les abraçades, els somriures i els selfies al mig del carrer. Ja no hi ha lligues ni estrelles: verdures de les eres. Aviat els xavals més joves ni tan sols sabran qui va ser aquell senyor de pedra.

Deixem-lo, pel temps que calgui, amb l'única companyia dels coloms.