Hi ha legislatures en què els partits competeixen per veure qui ho ha fet millor. El votant dubta, amb tanta competència. N’hi ha en què passa la contrària: competeixen per veure qui ho ha fet pitjor. El votant dubta, amb tanta incompetència. És el cas de la legislatura actual. Si en res coincideixen les enquestes sobre les eleccions del 14-F és en el fet de l’abstenció. Pujarà. I no m’estranya. Això ha estat la comèdia dels horrors. Doncs els tornarem a votar, i jo parlo per mi.

Junts, el partit de la desobediència, no l’ha practicada, i el president Quim Torrra ha estat inhabilitat per haver retirat tard una pancarta. Perquè, retirar-la, la va retirar. La gestió de Junts amb els Mossos, o una ultradreta campant lliure pel territori, són marca de la casa dels partidaris del control del territori. Desobediència, quina desobediència? Torra ha gestionat molt millor que no ha desobeït. Es troba a faltar no pas per la desobediència, sinó per la covid. Junts ha fet bandera d’una actitud que encara s’ha de demostrar i ara presenta una llista que té aquest aire un punt descontrolat, que en la versió bona és llibertat i, en la dolenta, Pancho Villa.

El Partit Socialista de Catalunya, anys enrere mirall de la societat plural catalana, és ara en plenes negociacions amb ex-presidents ultres de Societat Civil Catalana; té la presidenta, Núria Marín, declarant a la policia per un cas de corrupció destapat per Nació Digital i un regidor emprenyat, mentre Félix Ballesteros, a Tarragona, veu com la fiscalia veu acreditat que va ser cooperador necessari perquè 270.000 euros es desviessin al seu partit. Doncs encara sort, que el PSC pescarà vots de Ciutadans, en caiguda lliure d’intenció de vot segons les enquestes i que s’ha carregat a dit la guanyadora de les seves primàries, Lorena Roldán. Nova política, en deien.

Quin desastre. Aquí, l’únic partit de tots els que es presenten a les eleccions del 14-F que pot tenir més vots que mai és VOX. Enmig de la foscor, l’ultradreta s’hi troba com a casa.

Els comuns es mengen tots els gripaus possibles de l’estany madrileny i veuen com Varoufakis, abans avalador, els fa retrets cada vegada que es tiren els pantalons avall (dels pressupostos a la no-resolució dels lloguers a Madrid). Els comuns veuen com Podemos ha fet caure la república del seu programa electoral i han d’acontentar-se amb vídeos virals republicans, quan de fet el seu govern ha ajudat a fugir el rei Juan Carlos I i com l’indult i la reforma del codi penal de la sedició, la gran aposta abans de les eleccions, no acaben d’arribar. Abans equidistants i sí que es pot, ara unionistes del no es pot.

La CUP ja és definitivament un partit més, com els altres, i es planta a Madrid a negociar (flipa) i té el referèndum com a opció. Revolució, quina revolució? Però l’operació Dolors Sabater, si acaba prosperant, els pot donar rèdits polítics perquè molts electors van cremats de la resta de partits independentistes.

Juntament amb el PP, la CUP ha après el valor del silenci, que, si del que es tracta és de navegar en una legislatura d’incompetències, és una bona opció.

Diuen que els polítics són persones que et prometen una acció, i que per això els votes. Després no compleixen la promesa i t’expliquen per què, et convencen… i els tornes a votar! Sovint oblidem aquesta segona part de la pel·lícula. Els tornem a votar, tot i que ens han fallat. Jo, ho penso, fer, i explicarem el perquè en el darrer paràgraf.