La Xunta ha repartido más de un millón de euros entre la prensa y precisamente ha dejado sin un céntimo a Nós Diario, el único diario en gallego. La mitad de la pasta se la lleva -cómo no- La Voz de Galicia, fiel heraldo de la Administración pepera. La Xunta suelta pastuqui hasta al ABC o a Libertad Digital. ¿Y por qué precisamente los de Nós no ven un duro? Muy fácil, mes amis, porque no le lamen el culo a nuestro señor presidente. ¿Y qué excusa han aducido para tamaña tropelía? Pues -pásmense- la Xunta ha argumentado rebuznado que Nós no es un diario porque no se publica todos los días sino solo cinco. No se les ha ocurrido tener en cuenta que la definición en la que se basan, la de OJD, define como diarios a aquellos que salen cuatro veces o más a la semana.
La Mesa pola Normalización Lingüistica ha anunciado que denunciará la situación ante el Consejo de Europa por incumplimiento del artículo de la Carta Europea de las Lenguas menos Extendidas, en concreto del artículo en que España se compromete a apoyar e incluso a financiar la existencia de algún medio de comunicación en gallego, vasco, aranés o catalán (también en asturiano si este llega a oficializarse, como proyecta el presidente del Principau).
Al hilo, en tema de lenguas, deberían ser el Gobierno y las Administraciones, los primeros en defenderlas:
—Per acabar, en uns altres països amb llengües minoritzades ho fan més bé que nosaltres?
—Ara potser semblaré ingenu, però és que hauria de ser responsabilitat dels poders de l’estat de protegir també el català. Si diuen que som espanyols, és feina de l’estat vetllar pel català en tots els àmbits. I fins i tot en l’hipotètic cas que Catalunya s’independitzés, cosa que no sembla que sigui aquí a la cantonada, el País Valencià, les Illes i la Franja s’hi queden, a l’estat. Per tant, el català continuaria essent una llengua de l’estat. Hauria de ser obligació de l’estat protegir i promoure el català. Dit això, sabem que l’estat és com és i no som ingenus, per tant, és obligació dels nostres governs i de tots nosaltres lluitar pel català davant un estat que no el protegeix. Tot això ho dic perquè sempre posem d’exemple els estats plurilingües als quals se suposa que ens hauríem d’assemblar: Bèlgica, Suïssa i el Canadà. En aquests casos els estats s’ocupen de protegir les llengües oficials de l’estat, sense manies, i amb més èmfasi envers aquelles llengües amb menys parlants, com ara el romanx, que té uns pocs milers de parlants. Aquí, segons que sembla, funciona ben diferent (...)