El PSOE en les hores decisives

Les eleccions del 26-J han deixat un panorama en escons força semblant a l'anterior: el Congrés és una mica més dretà, però sense majories clares. En vots, l'escorriment cap a la dreta ha estat considerable, però l'efecte s'ha diluït perquè Units Podem aranya escons gràcies a la confluència. L'aritmètica electoral ha vingut en auxili d'una esquerra que s'ha presentat unida: en cas contrari, la patacada hauria estat molt més gran.

En vots, el conjunt de PSOE més Ciutadans en repeteix el percentatge, així que un bromista podria treure la conclusió que s'ha produït un transvasament de vots des de Podem cap al PP. Ja comptem en un article del 18 d'abril, utilitzant justament l'exemple contrari, per què això no és així. L'abstenció juga un paper, i els moviments intermedis entre uns partits i els altres, també. En aquell article, escrit en un temps de confluències, eufòries i sorpassos, també es deia una altra cosa: “Poden sorgir molts altres moviments: res no serà el que sembla. I les bolcades espectaculars poden néixer d'on s'esperin menys. Compte amb les conclusions precipitades, perquè gairebé segur seran errònies: la realitat subjacent sempre resulta més complexa.”

Passats dos mesos, el bany de realitat posa les coses al seu lloc. Les anàlisis triomfalistes eren molt nombroses entre els seguidors de Podem, i s'han ensorrat estrepitosament. Així que gairebé podem dir que després del 26-J tota una generació ha perdut la innocència electoral. En aquest sentit, ha passat el que havia de passar: ara ja som tots adults perquè la innocència es perd una sola vegada i per sempre.

I ara què? Encara que l'aritmètica parlamentària és molt semblant a l'anterior, el que sí que ha canviat és la predisposició, la psicologia dels uns i dels altres. Per exemple, un possible govern PSOE+UP+Ciutadans segueix sent matemàticament tan possible com fa tres mesos, però en la nova situació és molt més llunyà.

Els electors han dictat un veredicte: volen un govern i ho volen ja. Pel que fa a l'alternativa entre continuïtat o ruptura, han optat per la primera. Els polítics ho saben, la societat ho sap, així que ara han de jugar una nova partida en què, tenint cartes semblants, les intencions dels jugadors són totalment diferents.

Dels quatre actors principals, n'hi ha tres que tenen molt clar el seu paper. El PP vol governar i exigirà el dret a fer-ho. Ciutadans posarà condicions perquè el seu paper sigui vist com a rellevant, ia continuació facilitarà aquest govern. Als Units Podem, per la seva banda, li interessa presentar-se com a alternativa des de l'oposició, i intentar assaltar els cels més endavant. Ningú no retreurà cap d'aquests tres grups que facin això, perquè és justament el que tots creuen que han de fer.

Només el PSOE continua a l'aire, embolicat en una teranyina. El país en conjunt exigeix ​​un govern i el culparà si no n'hi ha, però una majoria dels seus votants rebutja contundentment el Partit Popular.

Quins dimonis pot fer el PSOE per salvar la cara? No es pot rendir sense més ni més davant el PP, perquè els seus electors no ho tolerarien i Podem aprofitaria per assumir la prefectura de l'oposició. Però no pot, per més que Sánchez s'entesti, continuar jugant a l'invent de la “coalició del canvi” PSOE+Podem+Ciutadans, perquè ja no estem en aquestes, i perquè a Ciutadans i Podem no els reporta cap avantatge.

El conclave que el PSOE celebrarà aquest cap de setmana serà fonamental. Han de treure algun ocell del barret de copa: trobar una solució imaginativa amb què salvar la cara i no deixar el camp lliure als seus adversaris. Ara com ara, divendres, és difícil imaginar com poden aconseguir-ho. Els altres tres partits ja saben a què jugaran, però el PSOE encara no ha trobat el seu espai. I si demà no el comença a trobar, pot acabar deixant l'oposició a mans de Podem, el paper conciliador a les de Ciutadans, i l'etiqueta d'“únic gran partit seriós” a les del PP.

Què els quedarà a ells?